EN EL SEU LLIBRE De la identitat a la independència, Xavier Rubert de Ventós explica una anècdota deliciosa. Una senyora en una cua del súper a Madrid comença a protestar perquè veu que un producte està etiquetat també en català. La caixera agafa l'envàs, el mira, i li diu: " Esto es portugués ", a la qual cosa la senyora respon: "Ah, vale".
Per què una persona veu normal un producte amb l'etiqueta en portuguès i no en una llengua d'un pes demogràfic similar (si obviem el Brasil) i molt més propera perquè és del propi estat com el català? Doncs perquè la majoria d'espanyols han estat educats per veure el món a través d'unes ulleres que es diuen estats i que els dificulten entendre que el suís o el belga no són cap idioma. Es tracta del mateix mecanisme que fa dir a l'exministra socialista María Antonia Trujillo que el català no serveix per a coses "importants" i que, sobretot, no és el mateix el català a Espanya que el danès a Dinamarca. Per tant, el sil·logisme és evident: per a la senyora Trujillo el català només té una manera de ser "necessari" i apte per a les coses "importants", que és convertir-se en un estat. I no en un estat d'una confederació qualsevol, sinó un estat independent, amb tots els ets i uts, amb un color diferent en el mapamundi i seient a l'ONU.
I així, en un futur no molt llunyà, Trujillo podrà escandalitzar-se a la cua del súper perquè un producte està etiquetat en valencià, i la caixera, amb rostre amable, li aclarirà: "Tranquila, que esto es catalán".
