SI BAUZÁ VOL EQUILIBRAR el castellà i l'anglès amb "el català après de pares i padrins i no el de Catalunya" és perquè té molt clar que com més regional o local sigui una llengua menys trigarem a cantar-li les absoltes.
I el millor de tot és que no cal que cap autoritat assumeixi l'antipàtic paper de rematar-la. La rematen els seus parlants quan, de manera força unànime i aparentment lliure, deixen de fer-la servir per parlar als fills.
Per comprovar-ho no cal anar gaire lluny. És el que ara mateix està passant a Itàlia, sense que causi cap alarma social, amb unes llengües que només partint de prejudicis es poden anomenar dialetti.
I per què un italià no parla als fills el napolità, el venecià o el català de l'Alguer que li parlava sa mare? Per una raó molt simple: perquè vol el millor per a ells i creu que si ho fa els hi posa més difícil.
Si això no passa amb el català, no és perquè estiguem fets d'una altra pasta. És perquè, en recents cruïlles de la història, una elit prou influent va apostar per fer-ne una llengua de prestigi. I aquest prestigi, que té en Fabra una fita cabdal, ha convençut molts pares (catalanoparlants o no) que saber català equipava millor els seus fills per afrontar la vida.
Una llengua no sobreviu per adhesió emocional al que parlaven pares i padrins. Sobreviu quan un poder polític en fa una eina útil subordinant la seva diversitat a un estàndard que li permet assolir una massa crítica de parlants.
I no cal ser gaire llest per entendre que qui crida a desfer aquest camí desitja per al català el mateix futur negre que ara tenen els dialetti.
