ELS QUE TENIM la sort immensa de tenir poc dolor i poques vegades no estem gens preparats quan arriba. Recordo un metge que em va demanar que en qualifiqués un de l'u al deu, jo li vaig respondre set i em va acusar de fer broma. No, per mi era insuportable i era dels més grans que recordava. Per ell no passava de dos. I saber això em va espantar pel que m'espera el dia que s'incrementi. Puc imaginar dolors que he vist de prop i entendre que els meus són ínfims al seu costat, però sents a dins els que t'afecten. Hi penso ara que uns investigadors de la Rovira i Virgili estan creant una aplicació de mòbil per objectivar la intensitat del dolor. Serà d'enorme utilitat per tenir referències sobre l'evolució de les patologies, permetrà atendre pacients sense que vagin a la consulta i és una de les moltes mesures que la medicina podrà anar prenent gràcies a la tecnologia. Ho celebro i em fascina, tot i que no va d'això, l'article. Va de la dificultat de posar en context les coses si no n'has viscut el context. Va de com és de difícil valorar el que tens fins que ho perds. Va de com s'acaben massa ràpid els moments de lucidesa en què has entès l'autèntica importància de les coses, perquè has viscut de prop una experiència extrema. Va de la poca eficiència dels discursos i sermons i l'enorme impacte de l'experiència. Va d'una altra injustícia, el repartiment desigual de les intensitats dels dolors, la dificultat de trobar els culpables. Va de com ens costa acceptar la sort i assumir la desgràcia. No sé si cap aplicació ens ajudarà a posar en context com estem i com estan els altres per regalar el victimisme a les autèntiques víctimes i somriure els dies que la intensitat dels nostres problemes és insignificant.
