Emmanuel Petit, l’home que va redefinir el concepte cua de cavall, ha explicat, en una entrevista al diari Le Figaro, que Catalunya “és un estat dins d’un estat” perquè “té la seva pròpia llengua, la seva pròpia fiscalitat i el seu propi govern”. Agraïda li estic i copes li pago. Tot i que, bé, vaja, això de la fiscalitat ja estaria bé. I això del govern doncs podria estar més bé. El cas és que, pel que fa a la llengua, podem donar-li la raó. Encara la tenim. I tot i que els locutors televisius i els protagonistes dels anuncis de la ràdio parlin “dels Nadals” i “dels raïms”, continuem parlant en la llengua de Chiqui Martí. Això “no hi ha qui ens ho quiti”, que diria la meva tieta Pura.
El cas és que l’exblaugrana explica que al club li van demanar que primer aprengués català que castellà (devien pensar, encertadament, que el castellà segur que l’aprendria). I l’home explica també com s’ho va fer per aprendre català. “Vaig tenir molts professors que em van facilitar la tasca”. I així, “després d’unes setmanes vaig arribar a dominar l’idioma”. Un idioma que ell defineix com “una barreja d’italià i francès”.
És a dir que el gran Petit (i perdó per la figura literària involuntària, i perdó també per la rima) va aprendre català en unes quantes setmanes. Això demostraria, doncs, la teoria que alguns lingüistes apòcrifs sostenen. Aprendre un idioma, quan hom hi posa interès i té un mínim de cervell, és una feina fàcil. Segons com és més difícil no aprendre l’idioma que aprendre’l, quan vius en un país que no és el teu. De la mateixa manera que, en una classe, és més difícil no aprendre a sumar que aprendre a sumar. M’ho temia. Aprendre el català és una tasca a l’abast de qualsevol professional. A menys, naturalment, que la teva professió sigui la de magistrat, i el teu origen, espanyol.
