Conec el mòdul especial de Quatre Camins on vostè i el seu fill compleixen condemna. Sé com són les cel·les i recordo els presos vip que hi vaig veure. La cara d’estupor que li ha dibuixat l’Alex Gallego és la d’algú que sempre se n’havia sortit de tot i ara no s’explica què hi fa a la presó.
Hi havia una dotzena de cel·les, sis a cada banda del passadís, totes amb les portes obertes. Els reclusos feien temps fora dels seus habitacles, esperant l’hora de dinar. Alguns havien sortit al petit pati del mòdul, aïllats de la resta de presos. Aquell mòdul estava reservat a policies, jutges i altres agents de l’autoritat que complissin condemna a Quatre Camins. Hi vaig reconèixer Antoni Guirado, el policia municipal que havia participat en el segrest de la farmacèutica d’Olot, i un mosso d’esquadra de Lliçà que havia matat la dona i la sogra. Era el mes de setembre de 2012.
Ara he llegit que vostè i el seu fill ocupen una de les cel·les d’aquest mòdul. Qui sap si és la que em van ensenyar. Un espai rectangular, que no deu fer més de quatre metres de llarg per tres d’ample. Un llit a cada costat, una tauleta arrambada a la paret i una tassa de vàter. Tot en el mateix espai i tot a la vista, sense cap tipus d’intimitat entre els dos reclusos que comparteixen cel·la. Intento imaginar què fan pare i fill allà junts, com ocupen les hores, de què parlen dues persones que potser no han parlat mai de res que no fos el Barça o una promoció immobiliària. Tots dos, en una habitació de 12 metres quadrats, després d’una vida venent pisos d’alt estànding.
Suposo que no té notícies de què passa a fora. Sàpiga que ni la seva entrada a presó ha aconseguit generar unanimitats al voltant seu. Així com amb Pujol tots el vam condemnar, amb vostè continua la divisió: els detractors creuen que ja té el que es mereix i els incondicionals pregonen la injustícia que viu. Sobre vostè, les posicions són bèl·licament irreconciliables.
Ja sap que sempre ha estat un personatge més temut que estimat. Algú totpoderós a qui, mancat d’estimació pública, li ha agradat presentar-se com a víctima i fer llistes de bons i dolents (llarga la de dolents, reduïda la de bons) i que ara, a la presó, ha trobat la confirmació definitiva de la teoria conspiranoica contra la seva persona. Quan a la nit s’apaguen els llums de la presó, se sent la seva veu: “Ho veus, fill, ja tenen el que volien”.
P.D. En els actes públics em semblava veure’l incòmode, tant a la llotja del Camp Nou com a l’Ajuntament. Per això em meravella el dibuix que li ha fet l’Alex Gallego. Li ha captat l’expressió de perplexitat, l’espant a la mirada, el desconcert a la boca, la tensió a les galtes.
