És hora de demanar ajuda als pares castellanoparlants
Dissabte al matí, a Catalunya Ràdio, vaig enraonar un moment amb l'advocat de les famoses disset famílies, que anava al programa de la Cóppulo. Li vaig preguntar en quina llengua havia estat escolaritzat i em va contestar que "en bilingüe". Als Salesians de Badalona, em sembla que va dir. Segons que vaig comprovar, parlava un castellà acceptable però un català deficient. No era capaç de pronunciar alguns dels sons de la llengua de Cesc, com ara les s sonores, i alguns altres els confonia. I jo? A l'escola pública del meu poble, vaig ser escolaritzada en català. I a diferència d'ell, parlo i escric les dues llengües amb correcció. (Em puc sotmetre a qualsevol prova.) És més, en la llengua de Casillas puc pronunciar el so ll , que no converteixo en una y com molts espanyols. I també puc dir paraules acabades en m , sense convertir-les en paraules acabades en n , cosa que no estic segura que pugui fer el ministre Wert. L'informe Pisa hauria de tenir en compte quants nens espanyols pronuncien álbum i quants, en canvi, pronuncien álbun . I d'aquests, comprovar quins són els catalans.
Em dirà algú que el cas de l'advocat de les disset famílies i el meu cas no són extrapolables. Que cadascú és com és i té la facilitat lingüística que té. I jo li diré que té tota la raó! És a dir: el que és normal és que els nens catalans surtin de l'escola dominant el català i el castellà, com també és normal que surtin de l'escola sabent dividir. Les excepcions s'han de mirar una per una, perquè no són culpa dels alumnes, però tampoc del sistema (que, sens dubte, és millorable). Per això demano sisplau als pares castellanoparlants de Catalunya que es manifestin. Que expliquin el que passa. Necessitem que aquests pares, que en són molts, ens facin el favor de dir-li al govern del Regne d'Espanya que el conflicte lingüístic és a fora de Catalunya. A dins, no.
