FILTRACIÓ. Demà passat farà un mes just que vam saber que Duran i Lleida abdicava. Ho vam llegir en grans titulars: el líder d’Unió hauria decidit deixar la secretaria general de CiU i el seu lloc de portaveu al Congrés espanyol. La notícia, segons tots els indicis, va sorgir del mateix interessat i, de fet, no l’ha desmentida mai. Però tampoc no ha plegat. Continua exercint tots els seus càrrecs, intervé sempre que té alguna cosa a dir, i fins i tot s’ha permès proposar una “refundació” del centre polític per fer front a l’auge d’ERC i de les esquerres alternatives. De l’únic que no parla és del seu futur polític, una qüestió que ha quedat -de moment- arxivada. S’ho està pensant. És el Duran de sempre.
REACCIONS. Per què Duran va tenir interès a divulgar la notícia de la seva renúncia? Podria semblar que tot plegat va ser un rampell -tractant-se de Duran, costa de creure- o bé un globus sonda pensat per sacsejar el panorama, i per estudiar les reaccions d’uns i altres. Es diu que cert emperador romà va ordenar que es divulgués la falsa notícia de la seva mort per veure qui se n’alegrava i qui es postulava per substituir-lo. Segurament Duran esperava reaccions més expressives: estupor als dos extrems del pont aeri, emprenyada a CDC, pànic entre la gent d’ordre. Potser volia provocar l’esperada oferta del govern Rajoy. O donar ales als moderats de CDC, que consideren -com ell- que Artur Mas està fent el joc a ERC.
EL LLOP. Però ha passat un mes, i les coses continuen més o menys igual. No hi ha hagut cap atac de nervis. Ni a Unió, ni a CiU, ni a Catalunya en general. El govern espanyol ha comprovat, amb certa sorpresa, que la política catalana no es mou al ritme que marca el líder democristià, i tampoc no ha mogut peça. Només certa premsa de Madrid va tenir interès inicialment per presentar Duran com una víctima -una més- de la radicalització de la política catalana. Però tot això es va acabar quan el mateix interessat va fer marxa enrere, persuadit que la seva maniobra havia tingut el mateix èxit que la del famós Pere del conte -aquell que sempre deia que venia el llop-. Per a una persona que basa el seu capital polític en la seva capacitat d’influència, segurament aquest episodi ha estat una gran decepció.
ROCA. Potser Duran no ha calculat prou bé les seves forces, i això que coneix de prop un precedent similar. El 1992 Miquel Roca va filtrar a la premsa que deixaria la secretaria general de CDC, per tal de pressionar Pujol perquè el nomenés successor, o li deixés ser ministre amb el PSOE (o totes dues coses). Però el resultat va ser just el contrari; és a dir, Pujol va decidir acabar amb el roquisme i agafar el control de l’aparell del partit. Han passat vint anys, Pujol i Roca no hi són i, en canvi, Duran continua en el seu lloc, ni més avall ni més amunt. Gràcies als seus actius -els contactes internacionals, la complicitat del poder econòmic i mediàtic, la influència a Madrid- ha aconseguit una notorietat i un poder molt superiors als que li tocarien com a líder d’un partit com UDC. Però sembla que amb això no en tindrà prou per marcar el compàs de la política catalana. Als ulls de l’opinió pública, el llop no és tan ferotge com el del conte. I no acaba d’arribar mai.
