Publicitat

Un manifest socialdemòcrata i catalanista

Ara fa una setmana un grup important de persones, moltes de les quals bons amics meus, van fer públic un manifest de caràcter polític que em sembla important, i que val la pena conèixer. No figuro entre els signants inicials per raons logístiques, i també perquè mai he participat en les trifulgues internes del PSC, ni quan he estat d'acord amb els seus dirigents ni quan hi he discrepat. He procurat conservar la meva llibertat d'opinió al marge de sectors o corrents, i ajudar sempre tothom que m'ho ha demanat. Precisament per aquesta raó vull explicar per què em sembla oportú el manifest, per què coincideixo en una gran part del seu contingut i per què vull ajudar a fer-lo conèixer.

Es vulgui o no, Catalunya està entrant en un període que té característiques molt similars al de la Transició, i tots els actors haurien de saber actuar amb la valentia i la prudència amb què es va actuar en aquell moment. Segurament ho exagero perquè ho he viscut des de dintre, però penso que una de les claus del nostre progrés econòmic i polític dels anys 80 i 90 va ser la cohesió social i l'àmplia majoria política (governs de CiU i ajuntaments del PSC) al voltant dels temes importants del país, com per exemple la claredat amb què es va veure el tema lingüístic. Aquesta cohesió no hauria estat possible sense l'existència d'aquell PSC. La satisfacció de ser catalans, que avui comparteix una part molt majoritària dels nostres conciutadans, no ve només de sentiments identitaris, sinó de saber que aquí es pot viure en una societat més moderna, més rica, més equitativa i amb més futur. Això és el que va permetre, juntament amb altres raons, la catalanització del socialisme a Catalunya. Catalanisme i socialisme es necessitaven. I això va impedir un mapa polític amb una dreta catalanista i una esquerra anticatalanista. L'anticatalanisme ha estat residual durant molts anys, potser més abundant a la dreta que a l'esquerra.

No sorprendrà que pensi que, en un moment diferent i en una circumstància molt diferent, el que ens caldria ara és conservar, amb molts canvis i adaptacions, una situació similar. Les dues bases per a aquesta adaptació haurien de ser:

1. El catalanisme moderat dels anys 70 s'edificava sobre el restabliment de la Generalitat, l'Estatut d'Autonomia, la identitat cultural i lingüística i l'acceptació d'un marc constitucional que permetés avançar cap a un estat plurinacional i federal. El PSC es va situar i va ocupar adequadament un ampli espai d'esquerres dins d'aquest corrent central. Tant el pas del temps com l'experiència dels obstacles dels darrers quinze anys fan que el catalanisme moderat avui tingui unes bases diferents: el ple reconeixement de la identitat nacional amb les seves conseqüències, l'eliminació del drenatge fiscal exagerat i el dret dels catalans a decidir el seu futur. Crec que una part important del creixement de l'independentisme no neix d'una convicció, sinó de la frustració creada pel bloqueig d'aquests objectius. El socialisme a Catalunya no pot abandonar aquest espai ni pot de cap manera ser sospitós de complicitat en el bloqueig. Per això, ha de ser molt ferm en el tema nacional i amb la reivindicació sense embuts del dret a decidir; amb la reforma constitucional que permeti la construcció d'un estat; i, sense necessitat de defensar-lo, no pot convertir-se en un enemic frontal de l'independentisme.

2. L'element central de les propostes socialistes no ha d'estar tant en la fórmula institucional com en el contingut del model social. Importa si Catalunya esdevindrà un estat federat, confederat, lliure o independent (si és que encara té sentit fer servir aquest mot), però importa més el tipus de societat que serem i les característiques de benestar, repartiment de riquesa, equitat, nivell de serveis... que tindrem. Vull poder triar la fórmula que asseguri el màxim benestar per al màxim nombre dels meus conciutadans, i vull poder triar aviat perquè veig clar que l'actual fórmula no és bona. Hem de sortir al carrer amb una senyera a la mà (amb estel o no) reclamant un estat, però no podem sortir-hi si a l'altra mà no hi portem la bandera de la justícia. No es pot triar en abstracte una fórmula constitucional sense saber on ens porta, qui la promou i quins interessos persegueix.

Aplaudeixo i agraeixo l'aparició del manifest. Marca clarament una orientació que comparteixo i que espero que faci pensar a molts, tant al PSC i al PSOE com al conjunt de la gent progressista de Catalunya. Voldria que fos un pas més en la revifada d'un Nou PSC que necessita deixar de mirar endins i revisar molts temors i desorientacions per poder tornar a ser gran i plural, i tornar a representar el gruix de l'esquerra catalana. Espero que escolti molts dels missatges que conté el text i permeti la reconfiguració d'un partit sobirà que aculli, al voltant del catalanisme socialdemòcrata, graus diversos de radicalisme tant en les reivindicacions nacionals com socials. La temptació alternativa, la fragmentació, sent possible, crec que seria una mala notícia per al partit i per al país. ¿Algú pensa que no hi ha hagut divergències tan o més fortes entre CDC i UDC, però que una part de la seva força ha vingut de mantenir el model CiU, malgrat les contradiccions? Inversament, ¿algú no creu que si el camp independentista hagués estat menys fragmentat i personalitzat, no hauria fet un millor servei al país?

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT