Dimarts es va morir Montserrat Abelló, una dona que ens ha deixat una obra poètica tan inoblidable com el seu somriure. A pesar dels seus 96 anys, a molts ens va agafar a contrapèl la notícia de la seva defunció, perquè era una d’aquestes persones que semblen exemptes d’haver de passar comptes amb la mort. Naturalment que ningú se’n salva, però Montserrat Abelló, tant en el tracte personal com en cadascun dels seus versos, desprenia tanta vida que qualsevol hauria dit que la parca no havia de gosar mai posar-li el dit al damunt.
Qualsevol que la conegués és impossible que no tingui un record agradable de Montserrat Abelló, perquè era una persona que amb la seva sola presència millorava l’existència dels altres. Permetin-me una anècdota viscuda: el poeta Josep Palau i Fabre ens regalava una visita guiada a la fundació que porta el seu nom, a Caldes d’Estrac. Els convidats érem Montserrat Abelló i David Castillo, a més d’un servidor. Era una nit clara d’estiu, i Palau i Fabre, que encara no anava en cadira de rodes, ens mostrava orgullós les dependències de la fundació, amb la importantíssima col·lecció de documents i obres d’art que s’hi atresoren. La trobada tenia, a més, un punt d’entranyable, atès que Palau i Fabre i Montserrat Abelló eren (mai més ben dit) vells coneguts: nascuts tots dos l’any 1918, havien estat companys d’estudis a l’Institut Tècnic Eulàlia, joves fills de la República. Feia un cert temps que no es veien, i l’ocasió venia a ser una reunió de dos amics a la qual la resta d’assistents teníem el privilegi d’assistir.
Només hi havia un problema tècnic. Josep Palau i Fabre era sord com una tàpia, i Montserrat Abelló parlava molt fluixet, de manera que els costava entendre’s. Aquell vespre, mentre en Palau ens ensenyava orgullós el contingut de la seva fundació, Montserrat Abelló s’esforçava per afalagar-lo, però no era fàcil. “Tens molta sort de poder gaudir d’això en vida”, murmurava ella, contenta per la sort de l’amic. “Què dius?”, preguntava Palau i Fabre, que no la sentia. “Que ets afortunat de gaudir d’això en vida”, insistia Montserrat Abelló, amb el seu fil de veu. “No t’entenc”, replicava Palau i Fabre. “Que tens sort de gaudir d’això en vida!!”, va cridar finalment Montserrat Abelló, tan fort com en va ser capaç. “Ah! -va exclamar Palau i Fabre, que finalment l’havia entès-. Esclar que és en vida! Què vols, que ho gaudeixi quan sigui mort?”
Tant l’un com l’altre varen conèixer, en la seva joventut, l’esplendor de la cultura catalana dels anys trenta, la catàstrofe de la guerra i la dictadura, i la difícil represa de la democràcia. No varen abdicar mai del compromís amb la literatura i amb les seves idees, entre altres coses perquè el seu talent els obligava a treballar, i a treballar per i des de l’excel·lència. D’en Palau ja en tornarem a parlar, però ara és el moment d’agafar el volum Encara les paraules, de Montserrat Abelló, per abandonar-se a una obra poètica tan lluminosa com el somriure de la seva autora.
