Publicitat
Publicitat

Els nois

Això que en diem literatura pot ser moltes coses. Per molts, és un entreteniment; per altres, un consol; per algú, una corroboració; per uns quants, una font de coneixement; per la majoria, una mica de tot. Parlo bàsicament de la novel·la. De la narració. I potser sí que aquest gènere literari es fonamenta bàsicament en la història, l’argument, el relat, que en diuen ara. Però, per mi, en una novel·la és prioritària una altra cosa: la llengua. Per mi, la novel·la és una qüestió de la llengua, més que no pas d’una història. M’interessen els escriptors que construeixen un artefacte lingüístic significatiu més que no pas expliquen una història. I que provoquen una commoció en l’ànima del lector. La recent lectura d’ Els nois, de Toni Sala, m’ha confirmat que això que jo crec que és la literatura encara és possible i que no solament és possible sinó que, a vegades, com en aquest cas, es manifesta amb una plenitud corprenedora. Crec que aquesta novel·la és una obra mestra del fet de prioritzar aquest estrany edifici verbal que, en créixer, defineix; que, quan precisa, emociona; que, en aquest batec global de la llengua, explica i narra. De la mateixa manera que Cézanne construïa amb tocs de color, sense línies prèvies, i així anava pujant la “representació” del motiu, Toni Sala fa créixer el seu text amb els mots, amb la tria dels mots i la seva ordenació, amb la sintaxi, amb les imatges exactes i ordenades a la definició del motiu. Amb això que acabo de definir com “el batec global de la llengua”. I tot plegat acaba sent una història. Una novel·la.

Després de l’esplèndid Provisionalitat, un llibre que contenia una narració inoblidable, El cotxe, Toni Sala ens ofereix una novel·la com Els nois, en què hi convoca tota la seva experiència d’escriptor per posar-la al servei d’un acostament a la més profunda desolació de la nostra vida en aquest nostre país, penjat entre la modernitat de tots aquests artefactes de la comunicació i les xarxes socials i l’encara vigent ruralitat. Sala situa el seu text a Vidreres, un lloc enmig gairebé del no-res, prop d’una autopista i una autovia, amb carreteres plenes de putetes i urbanitzacions espectrals. Tot el teixit verbal del llibre envolta la mort, en un accident de cotxe, d’uns nois, dos germans de vint anys, pagesos, i l’efecte que causa aquesta mort en la vida del poble. Amb només quatre capítols, quatre visions -la d’un empleat de banca d’una sucursal, d’uns seixanta anys; la d’un camioner de trenta-dos; la de la Iona, nòvia d’un dels germans morts, de vint-i-un, filla d’un pagès i estudiant de veterinària, i la d’en Nil, de vint-i-tres, també fill d’un pagès, artista plàstic decebut i inútil-, Sala és capaç de fer un retrat esfereïdor del nostre ara, en què alternen les putes de carretera, les estelades, els cartells de “En venda”, les il·lusions decebudes i la terra maltractada amb els rams de flors penjats als arbres o als fanals on s’han estavellat els cotxes i les motos dels nostres joves accidentats en matinades de boira espessa i d’atzars incontrolables. Sempre amb una llengua precisa i exacta que acaba envoltant el lector, sacsejant-lo, deixant-lo commogut, no solament per la versemblança del retrat sinó també pels mitjans amb què s’aconsegueix aquesta versemblança. Paisatges, referències, imatges, veus, tot acudeix a la construcció de l’artefacte verbal. I el lector hi queda pres. I hi aprèn. Si el primer capítol és trasbalsador com sempre ho és el final tràgic de dos joves, l’últim potser encara ho és més, perquè, si la mort dels dos nois és una mort física, aquí es tracta d’una mort moral. En Nil, en la seva follia incendiària, acaba convertint aquell món trist i paralitzat per l’accident que commou tot el poble en una visió dantesca. I un acaba pensant que la mort real, la física, la de l’accident, potser és providencial si ens estalvia el terror de la mort moral, del tedi, de la pèrdua gradual de totes les il·lusions i del seu sofriment.

Només un fragment, com a exemple d’aquest teixit verbal: “Pirineus, Guilleries i Montseny van fer de cop un pas endavant. Van travessar la fredor inaugural de la tarda d’hivern, amb el glaçó de la lluna, amb l’escampada de grisos i els cops de sol impotents. La carretera relligava els camps amb una cinta de dol. Els plàtans alts eren les plomes d’un monstre enterrat, les espines d’uns peixos transparents que parasitaven la terra. Dos pollancres sols al mig dels camps figuraven els esquelets dels germans, clavats a terra i tocant-se entre ells amb les branques”.

Més continguts de