Es parla molt, per raons òbvies, de les possibles eleccions plebiscitàries a Catalunya. Sorprenentment, no es diu gran cosa de les que se celebraran a Espanya el maig del 2015. A mesura que vagin llegint el terme plebiscitàries, posin-hi moltes cometes: les primeres seran unes eleccions autonòmiques, i les segones unes municipals. L’adjectivació és facultativa, per descomptat; però convé recordar que aquesta modalitat d’expressió col·lectiva ni tan sols està prevista com a tal per la llei electoral. Una altra cosa són les lectures que es puguin fer d’uns determinats resultats. Sempre són subjectives: en transportar els nítids resultats quantitatius a l’esfera qualitativa, les coses es tornen per força borroses. En tot cas, tant si la lectura és subjectiva com si no ho és, les seves conseqüències es precipiten i s’acceleren d’una manera imprevisible i, en general, fora del control de les parts interessades. Un exemple prou conegut: el 12 d’abril de 1931, diumenge, els partits favorables a la instauració d’un règim republicà van obtenir uns resultats notables -però de cap manera espectaculars- en relació als monàrquics, bàsicament a les capitals de província, i no a totes. El dia 14, com és ben sabut, Francesc Macià va proclamar “la República Catalana com a estat integrant de la Federació Ibèrica” (aquesta és la fórmula exacta recollida en el solemne discurs, que encara es pot escoltar en la veu del mateix Macià). ¿Eren o no eren unes “eleccions plebiscitàries”? Legalment, i a tots els efectes, van ser unes municipals en què es triaven els regidors dels ajuntaments.
El maig de 2015 també hi ha eleccions municipals. ¿Es poden transformar en unes plebiscitàries en relació al Partit Popular? Evidentment, sí: en cas que els resultats siguin molt voluminosos, tothom té el dret d’interpretar-los en aquesta direcció i actuar en conseqüència. És a dir, qüestionar obertament la continuïtat de l’actual govern d’Espanya. Així de rotund, clar i senzill. Si Rajoy diu que 2.300.000 persones no són res, altres ciutadans podem pensar que, segons quins siguin els resultats del maig de l’any vinent, el seu govern ja no compta amb el suport dels ciutadans espanyols i hauria de dimitir en bloc, perquè ja no tindrà legitimitat. Repeteixo que un fet així només resultaria possible en cas que els resultats de les municipals fossin manifestament discordants amb els que van atorgar l’actual majoria absoluta de govern al Partit Popular. La possible persecució judicial de càrrecs electes catalans, d’altra banda, fa encara més legítima i plausible aquesta possible interpretació.
El problema de negar la realitat, fins i tot la que resulta perfectament observable i quantificable, és que llavors els altres tenen el dret a fer el mateix. Ara mateix el govern espanyol afirma simultàniament dues coses: a) que el 9-N va ser una cosa gravíssima que mereix accions legals, etc.; b) que el 9-N va ser una costellada sense cap conseqüència, etc. Meravellós. Aquesta actitud ridículament contradictòria faculta els altres a afirmar, posem per cas, que el maig de 2015 es produirà un plebiscit sobre si el PP ha de continuar al govern d’Espanya o bé ha de dimitir, en funció dels resultats d’aquella jornada. Només cal que els altres partits diguin abans si faran aquesta lectura dels resultats. Fer-ho després seria una trampeta pueril, naturalment. Convé que els electors sàpiguen en quina direcció interpretaran el seu vot aquests altres partits. Això no transformaria les eleccions en un plebiscit, però sí que condicionaria el vot dels electors a l’hora de prendre una decisió o altra.
La recomposició radical del mapa polític espanyol no es consumarà només amb la irrupció de Podem, com esperen alguns, sinó amb la reubicació del PP en la seva esfera ideològica natural, que no és pas la del centrisme conservador present en altres països d’Europa. A Espanya no hi ha un equivalent del Front Nacional de Marine Le Pen perquè el seu espai ja està ocupat per personatges del partit que va fundar l’exministre franquista Fraga Iribarne. No és improbable que aquesta anomalia, insòlita a Europa, sigui corregida tot just quan el PP passi per l’adreçador d’una ben merescuda lectura plebiscitària dels resultats de les eleccions de maig. Dic lectura, sí. Suposo que encara ens queda el dret a llegir les coses com bonament vulguem. Suposo, fins i tot, que no hem de témer que la nostra interpretació ens pugui comportar persecució judicial (i no sé si ara és suposar molt, això).
