Com explicava ahir Vicenç Villatoro, a finals dels anys 90 va venir a Barcelona l’imam de la Meca. Sense proposar-s’ho, un jove pare sirià casat amb una catalana va afegir-se al seguici. “M’he casat per l’església amb una cristiana”, li va confessar. “Quan el capellà em va demanar que eduqués els meus fills en la fe cristiana, li vaig dir que sí. Confesso que vaig mentir, una mentida blanca”. “Esclar, perquè un musulmà ha d’educar els fills en l’islam”, va respondre l’imam. “No, vaig mentir perquè no sabia si la meva filla, quan fos gran, seria cristiana o musulmana: ella decidiria”. D’aquella conversa en va sortir una ferma amistat.
No fa tants anys, l’aleshores ja no tan jove príncep Felip va assistir a una sessió europea per formar-se en qüestions de política comunitària. El principal interlocutor, un alt funcionari espanyol, en va sortir amb una impressió plausible: “És un home diligent però no gaire intel·ligent, no ha fet cap pregunta tonta ni cap d’interessant”. Felip VI li està donant la raó: s’està comportant amb correcció. No es pot dir que l’estigui encertant, però tampoc s’està equivocant. No sorprèn ni per bé ni per mal. No serà decisiu.
Ho deia l’avi de Ponç Pons: “No et barallis amb un porc perquè t’embrutaràs i a ell li agrada”. Bona lliçó. L’important és triar bé els rivals, saber amb qui t’has de mesurar. Com més mediocre és el nivell de l’adversari, més avall caus tu. Si l’altre no sap guardar les formes, tu també acabes perdent-les. Si l’esgrima dialèctica és pobra, tu t’empetiteixes. El duel barceloní dins d’ERC entre Bosch i Amorós pinta bé. El posterior entre Trias, un d’ells dos i Colau, també.
Sopar d’estiu a la fresca. El ritual de la conversa desendreçada. Cada història és una onada que mor a la platja i darrere seu en ve una altra i una altra i una altra. Corre un bri d’aire. Ens hem fet grans i ho celebrem desacomplexadament: la nit és jove! Temes estrella de les onades? Primer: el menjar. Segon: els nous amors dels divorciats. Tercer: els absents. Quart: els fills. Cinquè: el procés... Algú treu un disc de vinil de Paco Ibáñez i el cantem de memòria: “Cuando ya nada se espera personalmente exaltante, / más se palpita y se siente más allá de la conciencia, /… ” Sí, ens hem fet grans. Però seguim desitjant, seguim aquí, com el Paco, que ja va cap als 80 anys. Si a ell no li queda veu, el cantarem nosaltres. Seguiran morint les ones a la platja en una conversa infinita.
La nit s’acaba quan hem buidat les ampolles de Priorat... Per cert, al Priorat hi ha novetat. Allà també tenen el seu procés. Fa anys que hi treballen, tenen la mateixa pressa. Però són realistes. Saben que, si tot va bé, com a molt d’hora arribaran a Ítaca el 2016. I saben, sobretot, que l’important no és tant la fita com el trajecte, i el projecte. La fita és que la Unesco declari la comarca paisatge cultural. Per l’esclat de la vinya, esclar, però també per l’oli i la fruita seca, i per la capacitat de mantenir fronteres nítides entre pobles i camp, i per haver estat capaços de foragitar parcs eòlics desmesurats, i per la cartoixa d’Escaladei... I per haver-se unit societat civil i polítics en un objectiu comú. Ho tenen clar. En el seu procés, també se’n sortiran.
A les Garrigues, que amb el Priorat i la Terra Alta són les tres comarques més agrícoles de Catalunya, treballen igualment per tirar endavant. El paisatge de l’oli també té futur. Alguns fa temps que hi posen idees i esforç: l’Ateneu Popular Garriguenc, nucli impulsor d’una nova manera d’entendre la comarca, ja ha superat els 20 anys. Ramon Queralt n’ha escrit la història. Si no heu anat mai a la fortalesa ibèrica d’Arbeca o a les coves prehistòriques del Cogul, no sabeu què us perdeu. L’oli d’arbequina sí que l’heu tastat, oi? El país es desperta per tots els racons. El país està ple de processos. Catalunya és una suma de processos.
