Publicitat

Els riscos del pacte fiscal

contradicció necessària. CiU ha fet santament evitant que prosperi la moció independentista presentada pels diputats de Solidaritat. Primer, perquè el Govern està obligat a complir el seu programa electoral. Segon, perquè no ha de permetre que el pintoresc grup del senyor López Tena li marqui el compàs en una qüestió central. I això no es contradiu amb el fet que la plana major de CDC voti en una consulta ciutadana, que no fixa condicions ni calendaris. Dit això: Artur Mas, Duran i Lleida i els seus respectius equips han de començar a fer-se a la idea que el temps de la indefinició calculada arriba al seu final. Fins ara CiU s'ha mogut en un terreny ideològic d'ampli ventall, conscient que la societat catalana és heterogènia i tendeix, també, a les mitges tintes. Però la futura discussió del pacte fiscal obligarà a deixar les coses clares. Aquest és un dels seus riscos.

primer risc: un pacte exigeix lleialtat . Experts economistes consideren que si Catalunya surt de la LOFCA, la hisenda espanyola no ho podrà suportar. El context de crisi i la possible majoria del PP el 2012 ens obliga a ser escèptics. Per tant, si Madrid diu no, CiU es trobarà amb l'enèsim dilema entre el peix al cove (acceptar el que bonament li ofereixin) i allò que en castellà se'n diu echarse al monte . La Santa Aliança empenyerà cap a una banda, i el sobiranisme civil cap a l'altra. Però… I si Madrid diu sí? Què demanarà a canvi, a més dels vots de CiU al Congrés? Si jo fos el govern espanyol, no faria regals ni concessions a qui mostra ganes de fotre el camp. Ans al contrari, si jo fos el president del govern espanyol, a canvi del concert econòmic exigiria a CiU una declaració de lleialtat constitucional, una renúncia explícita a l'independentisme. No ens donaran mai el pacte fiscal si el plantegem com "la primera estació en el camí del dret a decidir", com diu Francesc Homs. Per tant, si tenim pacte fiscal, l'Artur Mas tindrà un altre dilema a la vista.

segon risc: la síndrome dels nou-rics. Amb un finançament similar al dels bascos i els navarresos, la situació de la hisenda pública catalana milloraria de forma ostensible. Milloraria també l'equilibri de forces entre Catalunya i l'Estat -el concert són diners, però sobretot és poder; el poder de tenir la clau de la caixa forta-, però no hem d'oblidar que dins del quadre econòmic català hi ha altres problemes. Un dels més enutjosos és la ineficiència i el malbaratament de recursos en el sector públic. Això no justifica les retallades, però sí que obliga a parlar de com es gasta cada euro, fins i tot en les prestacions socials bàsiques. A més de dèficit fiscal, tenim un dèficit d'austeritat, de sentit comunitari, d'eficàcia administrativa. El concert econòmic no resoldrà aquests problemes; ans al contrari, els pot aguditzar, si ens creiem que la sobirania fiscal és la panacea. Quan de petit demanava diners a la meva àvia, em responia: "Però què et penses? Que els collim a l'hort?". Aquest és el gran risc que correm.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT