EQUÍVOCS. Hi ha certa emprenyada a CDC i el seu entorn per la interpretació que alguns (m'hi compto) vam fer de les paraules del president Mas davant Mònica Terribas. "Sembla que en Mas només se'l creuran quan l'afusellin a Montjuïc!", va clamar, vehement, Francesc-Marc Álvaro a RAC1. Ja entenc que haver de donar proves de fermesa cada dia deu ser una mica empipador, però, deixant de banda l'historial de CiU, crec que cal repassar la successió dels fets: dimecres Francesc Homs anuncia senyals de desglaç en la relació amb el govern espanyol; dijous Mas diu que si no hi ha solució legal per a la consulta anem a petar al 2016; divendres aquest diari revela que Mas i Rajoy s'han reunit en secret a finals d'agost i la vicepresidenta del govern espanyol elogia el "canvi de clima". La primera deducció lògica -almenys, en una anàlisi d'urgència- és que dos governants en situació difícil han pactat donar-se temps. Un respiro , que diuen allà. Ahir Artur Mas es va sentir obligat a desfer equívocs i es va mostrar vehement i decidit com mai, davant del consell nacional de CDC. Els membres del consell, alleujats, el van aplaudir llargament quan va reiterar el full de ruta cap a l'estat propi, la qual cosa demostra fins a quin punt el dubte planava sobre el partit del Govern. Mas fins i tot els va haver d'advertir que no estaven aplaudint cap novetat, sinó una ratificació dels seus plantejaments de sempre.
2016. Admetem, doncs, que no hi ha res de nou. Però admetem també que no s'ha esvaït cap dels dubtes que teníem fa una setmana. Més aviat s'han incrementat. Quan Rajoy diu que parlarà amb Mas per "mantenir unit aquest gran país que és Espanya", no se'ns pot demanar que brindem amb cava. Quan Mas diu que abans de final d'any es pactarà "la pregunta o les preguntes" de la consulta, és legítim inquietar-se. Quan s'esmenta el 2016, no ens podem estar de preguntar-nos a qui afavoreix aquesta dilació. La mobilització sobiranista, es mantindrà igual de ferma? El govern de l'Estat, amb tres anys de marge per començar a sortir de la crisi, serà més feble o menys que ara? Els esforçats sectors sobiranistes d'Unió, PSC i Iniciativa, sotmesos a una forta pressió, faran un pas endavant o un pas enrere? D'altra banda, unes eleccions plebiscitàries, anant molt bé, donaran com a resultat una majoria sobiranista... que actualment ja existeix. Després, l'escull continuarà sent el marc legal. El trencarem, aleshores? Amb més força, o menys? Ningú no ho sap.
DIMECRES. Crec que Artur Mas ha emprès el curs polític amb força i que és sincer en els seus desitjos (ell és qui més s'hi juga, al cap i a la fi). Però crec que alguns dels seus defensors cometen el mateix error que la caverna espanyola: vinculen excessivament el destí del president amb el del procés sobiranista. Allà diuen muerto el perro se acabó la rabia -és a dir, sense Mas el suflé sobiranista baixarà de cop (i s'equivoquen)-. Aquí ens diuen que Mas "s'ho creu" i que això sol garanteix la viabilitat del procés. I això vol dir no tenir en compte el corcó d'en Duran, el mal moment electoral de CiU, les negres perspectives del pressupost del 2014 i moltes altres variables que poden convertir-se en entrebancs seriosos. Davant d'això, el gran actiu, l'argument indiscutible, és la gent que, com el pare d'en Pere Navarro, sortirà dimecres al carrer per fer una demostració de fortalesa cívica única a Europa. Tota aquesta gent -sense sigles- és el procés. I tindrà la paciència que calgui, sempre que se li digui quan comença de veritat la cursa i on volem que ens porti. Per això, quan llegim que "Rajoy i Mas trenquen el gel en vigílies de la Diada", un analista sincer ha de fer-se la pregunta inevitable. Cui prodest? I aleshores em ve al cap, no em feu dir per què, un vers d' Els segadors : "Quan convé, seguem cadenes".
