L’any 1729 l’irlandès Jonathan Swift, l’autor d’ Els viatges de Gulliver, va escriure un opuscle provocatiu per acabar amb la pobresa al seu país. Es titulava Una humil proposta (la podeu llegir ara traduïda per Joan Melià i Cathy Sweeney a l’editorial Ensiola) i consistia, atenció!, a menjar-se 20.000 dels 150.000 infants del país. Llegiu: “Un infant sa, ben nodrit, a l’edat d’un any és l’aliment més deliciós, nutritiu i saludable que un pugui imaginar; ja sigui estofat, rostit, cuit al forn o bullit. I no dubto que deu ser igual de recomanable servit en fricassé o guisat”. Ho tenia tot calculat: “La mare obtindrà vuit xílings nets de benefici i estarà en condicions de fer feina fins que produeixi un altre fill”. I, per cert, l’humor macabre de Swift tenia un objectiu a l’altura de la seva posició social: “Socórrer els pobres i complaure els rics”.
Irlanda, naturalment, va seguir sent majoritàriament pobre tot el segle XVIII, el XIX i bona part del XX. La pobresa d’avui no és com la que incomodava els rics contemporanis de Swift. A Irlanda com a casa nostra, la classe mitjana s’ha eixamplat, les riqueses s’han repartit una mica millor i la pobresa s’ha fet menys sagnant. Però persisteix. Ni Swift ni Marx ni la socialdemocràcia ni per descomptat el capitalisme popular hi han trobat la solució. I ara mateix, arrossegats per la crisi, vivim de nou una reculada, un visible augment de les desigualtats. Si Swift aparegués avui entre nosaltres, tornaria a veure gent dormint pels carrers i potser del seu enginy en sortiria alguna altra barbaritat lluminosa.
Afortunadament, però, tenim gent que segueix buscant sortides possibles i dignes. Gent que fa i treballa amb propostes concretes. Són els milers de professionals i voluntaris de les entitats socials agrupades a la Taula del Tercer Sector o a la Plataforma Unitària Pobresa Zero, sense la feina de les quals el nostre estat del benestar, tan prim, pobrissó, tan retallat, no seria bo ni per a un bullit. Perquè la pobresa torna a trucar a la porta de moltes cases. Pitjor encara: són molts els que s’estan quedant sense casa, sense llar. Rere la lluita de la PAH contra els desnonaments, hi ha una realitat paradoxal: a Catalunya ens falten 230.000 habitatges de lloguer assequible, alhora que existeixen 450.000 pisos buits, dels quals 100.000 estan en mans d’entitats financeres d’aquestes que tenien directius que tiraven de targetes opaques per donar-se la gran vida i d’aquestes que, per imperatiu legal, hem salvat amb els diners de tots els contribuents. Actualment, sumant totes les iniciatives públiques i privades, disposem de 60.000 habitatges socials, una xifra que representa un 2% del total del parc d’habitatge, quan la mitjana dels països europeus és del 15%. Definitivament, alguna cosa no rutlla.
Hem superat un any més el Dia Internacional per a l’Eradicació de la Pobresa. Divendres la reivindicació d’un sistema fiscal “just, progressiu i proporcional” va reunir a Barcelona una trentena de persones davant d’Hisenda. Acostumats a comptar els manifestants per centenars de milers... La pobresa, tot i que la tinguem davant dels nassos, sovint és com si fos invisible. Swift devia ser una excepció. En aquesta nostra democràcia d’espectadors, l’espectacle de la pobresa és poc atractiu.I l’espectacle de la riquesa fraudulenta, lamentable.
Deia Descartes que “els estats més ben organitzats són els que atorguen poques lleis, però les fan complir amb rigor”. Necessitem un estat nou de cap a peus: perquè la nostra també és una pobresa democràtica, de moltes lleis incomplertes i inútils. A l’estil Swift, la meva humil (i demagògica) proposta: clausurar els centres d’internament per a estrangers (CIE) però mantenir-ne un de mostra, i un dia a l’any tancar-hi els rics més rics.
