Quan ja fa uns anys va començar el procés de revisió de l'Estatut sota l'impuls benintencionat del president Maragall, recordo que en una tertúlia ens van renyar als que hi estàvem a favor. Ens deien que Maragall, en la seva voluntat positiva d'arreglar, com deia el seu avi, la relació de Catalunya amb Espanya, volia a través de l'Estatut convertir Espanya en un estat federal. I que això no ho podríem fer els catalans sols, a través de la nostra iniciativa. Que els catalans podíem dir què volíem que fos Catalunya, podíem dir fins i tot com ens agradaria que fos Espanya, però que els que havien de decidir com havia de ser Espanya eren tots els espanyols. Catalunya podia decidir per a ella, però no per a Espanya. Al final no ens van deixar fer ni una cosa ni l'altra, però en aquell moment l'argument em va semblar raonable.
L'he recordat ara perquè em sembla aplicable a la idea, per a mi absurda, de posar més preguntes en un referèndum d'autodeterminació a Catalunya. Allò que es diu la tercera via, que hauria de ser en plural, perquè n'hi ha més d'una, i incompatibles entre elles. La idea seria que hi hagués tres opcions: la independència, quedar-nos en l'Espanya que se'ns ofereix a actualment o quedar-nos en una hipotètica Espanya més amable, d'estructura federal o confederal. A aquesta tercera opció se li pot oposar el mateix argument que ens feien servir a començament del debat sobre l'Estatut: que Catalunya es quedi a Espanya o en surti ho hem de poder decidir els catalans. Però que Espanya es converteixi en un estat federal, confederal, més autonomitzat o menys, perquè nosaltres ens hi vulguem quedar, és una cosa que han de decidir els espanyols, en el seu conjunt.
Vull dir que el marc natural de debat sobre una tercera via -la que sigui- no és Catalunya, sinó Espanya. L'han de votar en tot cas els espanyols, no els catalans. El que figura que estem fent ara és dir si acceptaríem o no, per quedar-nos, una oferta de nova relació que de fet no ens ha fet ningú. És absurd. La primera discussió no és si l'acceptaríem o no. És si ens la fan o no. Es podria dir que abans els catalans hem de donar indicacions sobre què consideraríem acceptable, quina oferta compraríem. Però això ja ho hem fet una pila de vegades. La més recent, a través de les urnes, i entesa per molts com una solució de mínims, l'Estatut que va tombar el Constitucional. No té cap sentit tornar a fer la carta als Reis des de Catalunya. Ara es tracta de preguntar als Reis què estan disposats a portar. I veure si des d'aquí s'accepta o no. Sabent que allò que fa uns anys podia ser acceptable i creïble avui potser ja no ho és.
Òbviament, els polítics catalans tenen tot el dret del món a dir què posarien a la carta als Reis. Però perquè això de la tercera via tingui alguna virtualitat, qui ho ha de proposar no és Duran o Navarro, amb tots els respectes per les seves idees, sinó Rajoy i Rubalcaba. Subratllo la conjunció copulativa: només serà una oferta real si la fan els dos partits espanyols a la vegada, no un amb la promesa de dur-ho a terme si guanyen unes eleccions, sinó com un compromís d'Estat. I si ho fessin -que no ho faran- la proposta de la tercera via no seria alternativa a una consulta als catalans. Seria en tot cas alternativa a la independència. Seria dir-nos: heu de triar entre la independència i la tercera via. Si us quedeu, és això el que us oferim: un estat federal, un pacte fiscal, una confederació, una política de llengües respectuosa... Una casella és la independència. L'altra, quedar-se a l'Espanya que se'ns ofereixi. Si abans de la consulta a Espanya opten per la tercera via, crec que tindrien més possibilitats de guanyar. Si no, haurem de decidir entre la independència i l'Espanya que se'ns ofereix avui, la dels últims pressupostos, la de la política lingüística de Bauzá, la de la política educativa i cultural de Wert...
Des d'aquí podem dir, com a molt, quina oferta espanyola creiem que seria acceptada per una majoria de catalans. Però no ens podem oferir a nosaltres mateixos una cosa que no és nostra. L'oferta només la poden fer les forces majoritàries espanyoles, l'Estat. És el procés lògic. Ells ens diuen què ens ofereixen. Nosaltres decidim, democràticament, educadament, si ho acceptem o no.
