Publicitat
Publicitat

Una transparència opaca

Ja està, ja hi tornem a ser amb la cançó gastada i toquerejada de la transparència . La publicació, fa pocs dies, del patrimoni dels diputats al Congrés ha inaugurat una nova via no per a l'anàlisi política sinó per a la premsa rosa més barata. De sobte, hem sabut dades tan rellevants i transcendentals per a la humanitat com que Duran i Lleida té cinc places de pàrquing, Joan Ridao té un Seat Ibiza SC Style i que Joan Saura té una barca.

Al cap de pocs minuts de fer-se públiques aquestes dades, i com era previsible, la web del Congrés es va col·lapsar, sepultada sota una allau de milions de visites. La dada seria fantàstica si no fos per un detall: els curiosos no anaven òbviament a la recerca de cap transparència sinó de la morbositat més desenfrenada. Perquè no era la veracitat i la dignitat del polític el que es buscava, no, era tan sols una coartada per al linxament: els euros de Rubalcaba o els pisos de Rajoy eren l'instrument de torn per desacreditar l'adversari de torn. Havien deixat de ser dades objectives per passar a ser armes de destrucció política.

Enmig del guirigall, per cert, ningú va alçar la veu per recordar que els formularis que havien omplert els diputats encara no havien estat contrastats amb la seva declaració de la renda i que, per tant, tampoc en coneixíem la veracitat. Però a qui li importava això?

I és que ensenyar en públic què tens i què guanyes no és senzill per a ningú, però quan et converteixes en l'únic que ho fas, llavors ets directament un exemplar de zoològic. Perquè, desenganyem-nos, el que volem no és millorar la nostra classe política sinó tenir uns micos tancats en una gàbia als quals puguem anar tirant cacauets, és a dir, humiliar-los en públic. És així com donem sortida a les nostres frustracions i trobem per fi algú en qui expiar els nostres pecats.

A favor de la transparència hi estem tots, però si és de veritat i no s'usa per escarnir. A favor de garantir la integritat dels càrrecs públics, sí, però també la dels càrrecs privats. A favor de fiscalitzar els polítics, sí, però també la dels banquers, els futbolistes i els editors. Alguns espavilats han traçat una línia gruixuda entre les empreses públiques i les privades: a una banda s'escruta tot, es persegueix tot i es pregunta tot, i a l'altra, en nom de la privacitat, no es demana res. Però no tot és tan senzill: i les empreses participades?, i les que reben ajuts?, i les subvencionades? I per què els diputats sí però altres càrrecs no? No hauríem d'exigir a tots el mateix?

Es veu que no. A diferència de Wikileaks, la transparència que ens hem inventat aquí és només parcial: només val per a una minoria, i es diuen diputats. A ells els demanem el que no tenim nassos de demanar als altres ni d'exigir-nos a nosaltres mateixos. Si es porten malament, els insultem. Si es porten bé, callem: és la seva obligació. Duran va dir aquella mateixa tarda que tot plegat no era res més que una xafarderia. Es va quedar curt: és una gran comèdia per amagar que la dita transparència no és res més que un gran exercici d'opa citat.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT