ESTRATÈGIES. Té raó Mariano Rajoy quan diu que això d’avui no és una consulta, però s’equivoca quan diu que no tindrà cap efecte. En tindrà diversos, i prou importants; alguns ja es poden apuntar, perquè no tenen a veure amb el resultat de l’escrutini, sinó amb l’atabalador procés que ens ha portat fins aquí. Les coses tenen efectes quan passen, però també quan no passen. Ja sabem, per exemple, que el pacte de ferro entre Mas i Junqueras s’ha trencat, i que allò que hem anomenat el bloc sobiranista serà solemnement enterrat durant aquesta setmana, quan cadascun dels partits que ha donat suport a la consulta faci públiques les seves estratègies, no precisament coincidents. Serà un funeral lleig, perquè tant CiU com ERC i ICV porten setmanes bescantant-se en privat (i una mica en públic), l’agenda política no s’atura -divendres comença a treballar la comissió parlamentària sobre el cas Pujol- i a sobre ahir es va saber que Joan Rigol negociava amb el PP i el PSOE, d’acord amb Artur Mas però al marge del Pacte pel Dret a Decidir, la qual cosa confirma que el president, quan parlava d’astúcia, no es referia només a la relació amb el govern espanyol, sinó també amb els seus companys de viatge, que han quedat presoners de l’estratègia de CDC.
TRUITA. El resultat d’aquesta estratègia és una acció política i ciutadana de difícil avaluació, perquè cadascú la vendrà com més li convingui: el govern espanyol dirà que ha aturat la consulta i el govern català dirà que ha esquivat la impugnació del TC. El percentatge de participació serà altíssim per a un procés participatiu però discret per a un referèndum. Tindrem la truita (una mena de truita) sense trencar els ous, l’anhelada foto de les cues de votants, i un nou impacte mediàtic internacional, que s’elevarà sobre els brams de Boadelles, Azúas, Amats i altres desferres. La feina, com sempre, l’haurà feta l’ANC i Òmnium; ERC, ICV i la CUP hi hauran contribuït decisivament renunciant -a contracor- al format original del 9-N; però qui en traurà rèdit polític serà Artur Mas i una CDC que, cal admetre-ho, sempre té un roc a la faixa. D’astúcia, la veritat és que al president no n’hi falta. I aquest cop m’atreveixo a dir que es veurà recompensada.
INCÒGNITES. Des del punt de vista de l’acumulació de capital polític, per dir-ho en paraules d’en Ramoneda, avui farem un pas endavant; si més no, haurem cremat una altra etapa i ens acostarem a l’escenari en què caldrà dir les coses pel seu nom. Hi ha més incògnites que certeses, i ningú no es pot aventurar a dir quan hi haurà eleccions ni tan sols quines sigles hi concorreran. Hi ha la incògnita Duran, el paper dels grups escindits del PSC, el garbuix de l’esquerra alternativa, l’allargada ombra de Podem (on conviuen un Jaume Asens i un Jiménez Villarejo: alerta amb les etiquetes simplistes). Molt en segon terme, el deprimit bloc de l’unionisme dinàstic. I al capdamunt de les enquestes, Mas i Junqueras, mirant-se de reüll, compartint metes però confrontant estratègies. Un procés secessionista pacífic i un moviment fulgurant, dirigit directament contra el sistema, coincidiran davant les mateixes urnes. Catalunya, convertida en laboratori per a politòlegs, afronta el moment de la veritat sota la mirada inquieta o esperançada, però molt atenta, de tot Europa.
