Antoni Bassas escrivia fa pocs dies que havia estat “comminat a abandonar el passeig central de la Rambla [de Barcelona] des d’un megàfon [...per...] un grup de femelles en ple comiat de soltera”. Confessava que es va preguntar “si havia d’aguantar això” a casa seva i si hem de mirar “cap a una altra banda (cap a la butxaca, concretament) i seguir venent-nos el país i la dignitat” (19-7-14). Casualment, i en una declaració pública pocs dies abans, l’alcalde Trias ja havia contestat, després de manifestar que “tots els turistes volen passejar per la Rambla”, que sí, que cal que “la gent col·labori perquè es pugui conviure amb el turisme”, que significa -va dir- el 18% del PIB de la ciutat (14-7-14).
He dedicat moltes hores a estudiar l’impacte del turisme sobre la nostra economia i he publicat un llibre que hi presta certa atenció. Com que no totes les conclusions són positives, algunes persones creuen que m’oposo al turisme, la qual cosa està molt allunyada de la realitat. Jo només m’oposo a la ignorància, que sobre el tema és molta.
Comencem per la qüestió del 18% del PIB. En realitat, Trias no sap quin és l’impacte del turisme sobre l’economia de la ciutat, i no ho sap perquè no hi ha cap estudi mínimament seriós respecte a això. L’últim, presentat per Esade, diu que els turistes estrangers s’hi gasten 6.600 milions d’euros a l’any. Per mesurar quina part del PIB de la ciutat representa aquesta quantitat cal descomptar-ne la part que se’n va fora. Un exemple aclarirà aquest punt.
Entro a la botiga d’Armani al passeig de Gràcia de Barcelona per canviar uns pantalons que m’han regalat (per cert, gràcies). M’atenen un total de quatre dependents, dels quals només una sembla espanyola; dos dels altres semblen eslaus, i suposo que els han reclutat per atendre els clients russos. Els pantalons han estat dissenyats a Itàlia i manufacturats a Tunísia. Mentre m’atenen, m’entretinc mirant etiquetes d’altres productes: una jaqueta imitació de lleopard, la Xina; una samarreta estampada, la Xina; un anorac, la Xina; unes sabates femenines, Indonèsia. Els preus inclouen un IVA, però els compradors russos demanaran que els el retornin abans d’abandonar-nos. Els preus inclouen també els beneficis d’Armani, però aquesta societat tributa a Itàlia. En definitiva, l’impacte sobre l’economia de Barcelona és només una fracció modesta del que s’ha pagat pels pantalons.
El shopping és la part més important dels 6.600 milions (el 34%). Amb la segona part, el transport (23%), passa el mateix: una part es destina a pagar el combustible i l’amortització del mitjà de transport (avió, vaixell o autocar), i cap de les dues coses té cap mena impacte sobre la ciutat. En definitiva, el 18% de Trias, que vindrien a ser uns 12.500 milions d’euros, és una manifesta exageració.
La conclusió anterior s’ha de celebrar, perquè, si la nostra dependència del turisme fos més gran, també ho serien els nostres problemes. Per aclarir aquest punt hem de considerar les despeses següents en importància: allotjament (21%) i restauració (10%). Aquestes sí que es queden majoritàriament a casa i sí que estimulen l’economia local. Ara bé, això no significa necessàriament que hi creïn riquesa. La major part remuneren mà d’obra barata: d’acord amb l’INE, aquests són els sectors de l’economia espanyola amb els salaris més baixos. Ara bé, tal com ja vaig mostrar en un article anterior ( Una incomodíssima veritat, 14-6-14), els salaris baixos no generen prou ingressos fiscals per compensar el que la societat es gasta en les persones que els perceben. És a dir, en la mesura que el sector turístic contracta mà d’obra molt barata (i fins i tot els hotels de luxe ho fan, com denunciava fa poc TV3), constitueix un sector subvencionat que resta valor en comptes de crear-ne.
En definitiva, l’enorme transformació que està experimentant la ciutat de Barcelona, i amb independència de quina valoració en fem, s’està produint amb un gran desconeixement sobre quin és el seu impacte econòmic. Presenciem el procés amb la mateixa inconsciència que la febrada constructora de fa pocs anys.
No obstant això, del que podem estar segurs és que a Antoni Bassas li hem de dir que no, que, per molt que ens interessi la butxaca, no estem obligats a suportar comportaments com els que descrivia. Pel que fa a l’alcalde Trias, ens permetem contestar-li que no és la gent qui ha de col·laborar perquè es pugui conviure amb el turisme, sinó més aviat són les autoritats municipals les que han de vetllar perquè el turisme causi les mínimes molèsties possibles als ciutadans. Per molt que ens interessi la butxaca.
