ESCÒCIA. El resultat del referèndum escocès és, objectivament, una mala notícia per al sobiranisme català, però també per a molts politòlegs neutrals que segurament tenien molt d’interès a veure com s’iniciava un fenomen inèdit a l’Europa occidental: un procés de secessió democràtica i pactada que per força hauria obligat la Unió Europea a definir un protocol d’actuació aplicable a situacions similars. Però almenys hem pogut veure com una comunitat nacional s’enfronta a una decisió difícil amb la millor eina possible -el vot-, i també hem vist com aquest procés ha sigut intens però impecable, que no ha provocat cap fractura seriosa i que a cada ciutat i a cada poble, amb més o menys cicatrius, la vida continua. Això diu molt d’Escòcia, i és motiu d’esperança per a tots els catalans, que, sincerament o de forma impostada, es mostren preocupats pels estralls que l’actual procés polític pot causar en la cohesió interna d’un país tan divers com el nostre.
DEBAT. La cohesió ha de preocupar a tots els ciutadans responsables. Esclar que la cohesió no és només una qüestió identitària: el debat Catalunya-Espanya no és tan nociu per a la cohesió com ho són les desigualtats econòmiques i la fallida de l’estat del benestar. Però una condició bàsica perquè una comunitat afronti aquests problemes és que es reconegui com a tal, i que aquest mecanisme d’identificació col·lectiva passi per damunt d’un eventual canvi d’estatus polític. Per dir-ho en termes kennedians, cal constatar de nou que tots plegats hem de compartir aquest tros de terra, i que tots volem el millor per als nostres fills. I aquest consens bàsic ha de ser compatible amb la possibilitat que els partidaris i els detractors de la independència defensin les seves opcions i les sotmetin al judici suprem de les urnes. Perquè això passi, ha d’aflorar la veu de la gent; de tota la gent. Cal que floreixi la pluralitat, i per tant no és lícit intentar matar el debat amb el xantatge de la fractura social o emocional. Sobretot si, simultàniament, els que propaguen la por fan tot el possible per crispar l’ambient de forma artificial.
FRACTURA. Els contraris a la independència són els que més haurien de desitjar una solució a l’escocesa. Mentre s’atrinxeren en la negativa a la consulta, no fan més que demostrar por i fragilitat. Alícia Sánchez-Camacho sol parlar de la “majoria silenciosa”, però aquest concepte té un problema: està per demostrar que sigui majoria -¡només la consulta ho pot dirimir!- i, a més, no és precisament silenciosa; és més aviat sigil·losa. Mentre el dret a decidir s’expressa amb mobilitzacions al carrer i una majoria al Parlament, l’unionisme es parapeta rere les amenaces de l’aparell de l’Estat, les pressions més o menys visibles de les elits financeres i la manipulació dels poderosos grups mediàtics espanyols, alguns d’ells de matriu catalana. Això afavoreix el relat de l’independentisme popular, però a Catalunya no li convé. El que li convé a Catalunya és una disputa democràtica -és a dir, entre ciutadans que defensen opcions legítimes- i només un referèndum n’és la garantia. Qualsevol sortida en fals, qualsevol imposició -encara que la llei l’empari-, qualsevol pacte de despatx que deixi fora la gent, generarà una frustració incontrolable, i aquesta sí que pot esdevenir la llavor de la fractura.
