“Espero que la gent pateixi i plori veient les fotos”

Com va néixer aquest projecte?

Gervasio Sánchez: Va ser una proposta de l’Ajuntament de Barcelona, el 2009. El director de Cooperació Internacional, Manel Vila, em va dir: “Gervasio, tinc diners. Escull un projecte, que te’l finanço. Barra lliure”. Aquestes coses no acostumen a passar mai. Vaig preguntar-li a la Mònica què li semblaria que féssim un projecte sobre la situació de les dones a l’Afganistan. I la resta, està aquí penjat.

Quines situacions heu volgut retratar?

Mònica Bernabé: Allò de què normalment no parla ningú, que és la violència que les dones pateixen en el si de la família. Jo la primera vegada que vaig viatjar a l’Afganistan va ser l’any 2000, durant el règim dels talibans, i estava escandalitzada. Les dones no podien treballar fora de casa o no podien estudiar. Però després de tants anys vivint a l’Afganistan, crec que és molt més bèstia la violència que les dones pateixen a casa que no pas les restriccions que poguessin imposar els talibans a la vida pública. I no se’n parla perquè sembla que les afganeses tinguin vergonya de parlar de les seves pròpies misèries. La societat afganesa és una societat completament conservadora i masclista, i és una violència acceptada pel conjunt de la societat.

Quan dius violència a què et refereixes?

M.B. Al matrimoni mateix. A l’Afganistan és tradició que el pare esculli l’home amb el qual es casarà la seva filla. Moltes vegades ella no el coneix de res, el veu per primera vegada el dia del casament. Aquella nit és violada, perquè mantenir relacions sexuals en contra de la teva voluntat amb una persona, encara que sigui oficialment el teu marit, lògicament és una violació, i per això hi passen gairebé totes les dones afganeses. A les zones rurals pots trobar matrimonis de noies de 10 i 12 anys. També és una pràctica al país que l’home pagui una gran quantitat de diners per casar-se amb una noia. En la situació de pobresa que es viu a l’Afganistan, moltes famílies intenten casar la nena a la mínima que ha crescut una miqueta per tenir aquell benefici econòmic. És com vendre una propietat. És com qui compra una taula: jo he comprat una dona i puc fer-hi el que em doni la gana, no?, perquè és la meva propietat.

I, per tant, comencen a tenir fills molt joves, també.

M.B.: Sí, si en un any t’has casat i no tens fills ja és una cosa estranya. A mi la pregunta que m’han fet més durant aquests anys que he viscut a l’Afganistan és si estava casada. És millor dir que estàs casada, per seguretat. I després et pregunten si tens fills. Si no tens fills, després et pregunten quant temps fa que estàs casada, com dient: “¿Com és possible que no tinguis fills?” Tenir fills és una cosa gairebé automàtica un cop contreus matrimoni.

¿Això no ha millorat des de la presència de les tropes occidentals?

M.B.: Ha millorat... Hi ha hagut alguns canvis, jo no diria que no ha canviat res des de la caiguda del règim talibà i la presència de la comunitat internacional. Al llibre i a l’exposició que hem fet es poden veure fotografies de noies que són futbolistes o practiquen boxa. És a dir, la dona ha guanyat participació en la vida pública, almenys a les grans ciutats, però no ha canviat gens la seva situació en la vida familiar.

La gent no es casa per amor?

M.B.: Els matrimonis per amor no s’accepten perquè hi ha una gran segregació de sexes. ¿Com és possible que un home i una dona s’enamorin si homes i dones estan separats? Per tant, són arranjaments entre famílies, i llavors diuen: “L’hem de casar”.

Gervasio, tu has recorregut mig món. Què has vist a l’Afganistan que no hagis vist en altres llocs?

G.S.: Potser m’estic fent gran i m’estic tornant més sensible, ha tocat molt el meu interior...

I no es pot dir que no hagis vist coses.

G.S.: He treballat amb desaparicions forçoses en diferents països del món, acabava de fer un projecte sobre mines antipersona, un reportatge a Colòmbia sobre nens i dones violades per guerrillers, paramilitars i exèrcit... Reportatges molt durs. Aquí he trobat una societat que no té cap mena de pietat amb la dona. És dolorós veure que la vida de les nenes és completament destrossada d’un dia per l’altre. Se les casa forçosament amb homes de 70 o 80 anys. Aquesta exposició és la punta de l’iceberg. Amb la Mònica dèiem que intentaríem mostrar el que passa, per veure si això canvia alguna cosa. Però jo, amb el pas dels anys, crec que no canviarà res. Són unes fotos que estan aquí penjades, la gent vindrà, el públic espero que pateixi veient les imatges, i fins i tot que plori. Però no crec que d’aquí en surti res que millori la vida de les ciutadanes afganeses, mentre no s’actuï de manera judicialment violenta contra els que en són responsables.

M.B.: Aquesta és la Iamila, que amb 17 anys està casada des de fa set mesos i embarassada de dos mesos, s’intenta suïcidar a l’estil bonze, es crema, arriba a l’hospital amb el 48% del cos cremat, i nosaltres la trobem una tarda, la fotografiem agonitzant, aquella nit mor, i l’endemà el seu pare ens permet fotografiar la vetlla. Aquí ja la veiem morta, amb les dones plorant, el pare i la mare besant-la, amortallant-la i preparant el cos per portar-lo al cementiri.

I quan tu et presentes amb una càmera, ¿la gent amaga la seva situació amb vergonya?

G.S.: La Mònica s’ha passat anys convencent la gent de la importància de donar el seu testimoni. Quan jo arribava, la feina dura estava feta. I una de les nostres decisions al principi del projecte va ser que no volíem fotografiar dones amb burca. Perquè n’està ple, i perquè les dones amb burca no tenen nom ni rostre. Fotografiant amb bones llums, fins i tot podria quedar exòtic, presumit i bonic. Però tot això no té res a veure amb la realitat de l’Afganistan, que és que les dones estan sotmeses a unes tradicions brutals que trepitgen els drets humans.

I quan tu feies recerca, Mònica, quines dificultats vas trobar?

M.B.: Totes. Primer, els hi venia la moto de la importància de denunciar. I al final deia: “Per cert, el fotògraf és un home”. [Riu.] Llavors, esclar, també era tot un procés de convèncer. En general no s’entenia. Fins i tot crec que bona part de les associacions de dones que treballen allà no han entès la qüestió. Perquè te’n facis una idea, a l’Afganistan intentes fer una fotografia a qualsevol dona i et dirà que no. Encara que porti burca. A les eleccions presidencials la gent té un carnet per anar a votar, amb les dades i la fotografia. El carnet de les dones no cal que porti fotografia.

G.S.: És curiós, perquè estàs intentant mostrar un escenari violent cap a les dones i moltes dones posen tots els problemes perquè el treball no es pugui fer.

Deuen ignorar que hi ha lleis que les protegeixen, no?

M.B.: Sí. Cal tenir en compte que el nivell d’analfabetisme de les dones és del 80%. El Gervasio no ha viscut a l’Afganistan, jo sí que hi he viscut. Doncs imagina’t el meu pessimisme. És com elevat a la vuitena potència, perquè jo ho he estat veient cada dia. L’electricitat només arriba a les grans ciutats. La dificultat d’accés a internet també és molt elevada. Els culebrons turcs els encanten, però també són censurats. Si una noia hi surt en màniga curta s’hi posa una nebulosa perquè no se li vegi el braç. I ja no et dic les cames. És el problema de la importància que tenen els mul·làs i la insurgència talibana, així com tota una sèrie de senyors de la guerra que estan al poder i són igualment fonamentalistes.

No tens por? ¿No et passa mai res perquè ets estrangera? O perquè portes una vida prudent?

M.B.: Prenc mesures de prevenció, com la manera de vestir i de comportar-me. No vaig amb aquesta minifaldilla ni porto aquestes ulleres de color blau, i la manera de caminar també l’he après. Un amic em va veure pel carrer i li vaig preguntar com m’havia reconegut, si anava totalment tapada, i em va dir: “Vaig veure una dona que anava a tota velocitat i vaig pensar: «Aquesta no és afganesa»”. És tot un aprenentatge d’anys, no és posar-se un mocador al cap, sortir al carrer i ja està.

G.S.: Jo arribava a Kabul i me la vaig trobar esperant-me a l’aeroport i ni tan sols ens vam poder fer dos petons, perquè això és feridor per a la gent que està allà mirant. Perquè, a més, tothom et mira i està pendent de què fas i com et mous.

¿Tens alguna idea de com evolucionarà l’Estat Islàmic?

G.S.: És molt preocupant, perquè el que ha aconseguit l’Estat Islàmic a Síria, ara a l’Iraq i aviat en altres països és que s’hagi impedit la cobertura periodística. Quan un conflicte té la naturalesa violenta del de Síria i no es cobreix, queda clar que hi haurà molta més violència. El problema principal és que segrestin periodistes i en alguns casos els matin. L’Estat Islàmic ha aconseguit acabar per sempre o per molt de temps amb la cobertura a Síria i a l’Iraq.

¿Vas veure el periodista britànic John Cantlie, que està enviant cròniques des de Kobane, clarament amb una pistola al cap?

G.S.: Sí, sota l’obligació de fer-ho perquè no el matessin. Qualsevol de nosaltres que volgués salvar la vida, encara que hagués d’insultar públicament la seva família, la insultaria, perquè t’hi estàs jugant la vida. Està sota amenaça flagrant de mort.

¿Tu ja te’n tornes cap a l’Afganistan, Mònica?

M.B.: No, jo he tornat fa dos dies i em quedo aquí. Ja no hi torno més. He tancat la meva etapa afganesa. Feia gairebé vuit anys que hi era i crec que era hora de tancar aquesta corresponsalia i buscar-ne una altra.

I tu, Gervasio, pròxim destí?

G.S.: Tinc altres projectes al cap que no sé encara com els faré, ho he de pensar una mica. Sóc massa jove per retirar-me, i m’imagino que aviat tindré la idea clara de quina altra feina vull fer a llarg termini.