BarcelonaDeu fer ja dotze o tretze anys, potser quinze fins i tot, era un vespre al bar Sol Soler de la plaça del Sol de Gràcia. A la taula del meu costat hi havia un senyor gran que dibuixava amb retoladors, demanava cigarretes als passavolants i degustava olives amb desfici. De reüll, intentant que no se’m notés gaire, mirava els papers. Eren figures humanes coloristes i extremades de traç infantil però s’hi endevinava una mirada especial i, sobretot, una enorme vitalitat. No tenia ni idea de qui era aquell senyor, però se’m va quedar gravada la seva manera de comportar-se, tan natural i despreocupada. Què feia un home de més de setanta anys fent dibuixos a altes hores de la nit en un bar col·lapsat de joves cridaners? Uns mesos després vaig descobrir de qui es tractava. De l’Eusebi, esclar.
Em van explicar que era un veí del barri que ja feia temps que rondava pels bars i les places. Cada dia nous amics, nova gent a qui retratar. Un esbós ràpid, una frase enginyosa, potser un acudit i cantussejar una cançó del Sinatra, que li encanta. Strangers in the night, segurament. Porta més de vint anys dibuixant i repartint la seva obra. El seu art ha nascut al carrer, amb la gent. S’ha fet gran i s’ha expandit amb llibertat absoluta. L’art, a l’Eusebi, li ha salvat la vida.
De petit ja tenia facilitat per les arts plàstiques, sobretot demostrava traça amb els mapes. Va estudiar comerç i va treballar de comptable durant més de cinquanta anys. Primer a Manufacturas LyD i després a l’empresa de plàstics Mensa. Era un home seriós i endreçat, però tenia un calaix on hi deia “Bromes”, recorda la Gemma, la seva filla. També li agradava cantar però s’ho guardava per a ell.
De la grisor a la llum
Després de tota la vida treballant, la jubilació li va suposar un trauma colossal. Una depressió de cavall, grisor i pessimisme existencial. Tot tipus de mals pensaments li van passar pel cap i va tenir un parell de seriosos ensurts de salut en forma de petits infarts cerebrals. De sobte, aparentment sense explicació, un dia es va fer la llum. Va passar de la tristor a la riallada, del gest taciturn i circumspecte a les ganes irrefrenables de fer coses. Es va convertir en un passejant alegre i desinhibit, sempre amb un somriure i amb una nova ocupació que li il·luminava el camí: l’art. Va trobar en el dibuix el company de viatge ideal, el mitjà d’expressió perfecte per alliberar-se de la feixuga càrrega que arrossegava i, alhora, per vehicular una nova vocació, que romania latent al seu interior. Va començar a sortir cada dia al carrer amb els seus nous estris de treball, un feix de papers, llapis de colors, plumiers carregats de retoladors i tot un món nou de creativitat pel qual bussejar. La vida va fer un gir complet, una tombarella enjogassada per sentir-se completament lliure. Va tornar a néixer, sí. No és cap exageració.
La felicitat, per davant de tot
Va començar llavors a fecundar el barri de Gràcia amb el seu art. El seu estil particular es va fer popular, i tenir un Eusebi enganxat a la paret de casa no és qualsevol cosa. Un tal Eusebi és el preciós documental que retrata la seva filosofia artística i dóna fe de la seva poderosa presència al barri. A la família li va costar entendre aquesta nova faceta i, sobretot, el canvi radical d’actitud vital que suposava. Però era feliç i això passava per davant de tot.
Avui, bastant temps després d’aquella primera trobada, visito l’Eusebi a casa seva. Als 91 anys continua creant a un ritme vertiginós, com a mínim deu obres diàries. Cada dia llegeix l’ARA i retalla tot el que li crida l’atenció. Té el seu petit despatx on pinta, enganxa cromos i escapça pàgines per fer collages sempre ocurrents i atapeïts d’idees. Me’n regala deu o dotze. De temes variadíssims: un dibuix de Lady Di, un de Marilyn per commemorar els cinquanta-dos anys de la seva mort, un autoretrat, un quadre de Casas retallat del diari, un mapa de Catalunya i un homenatge a Lluís Companys. També un retrat meu que improvisa mentre conversem. Em parla de l’art i de com és d’important per a ell. D’Apel·les Mestres, Rusiñol, Dalí i Subirachs. De la Guerra Civil i els maquis i de la mili a Viella. De la família.
Viu amb la seva esposa, la filla i el gendre, pels quals sent devoció. El cuiden i l’estimen cada dia amb energia renovada. Vigilen que mai li faltin papers a cor què vols, llapis per acolorir i unes tisores per retallar el món a la seva manera. De tant en tant, algun imprevist de salut el fa visitar l’hospital durant uns dies. Cap problema! De seguida s’hi troba com a casa i no hi ha metge ni infermera que no s’endugui un Eusebi dedicat i una foto amb el pacient més vitalista.
Ens canta Rosó amb el seu estil anglòfil tan característic. Taral·leja música sense parar mentre imagina nous móns sobre el llenç, noves línies del bolígraf per on perdre’s i retrobar-se contínuament. El cap no li descansa mai i el cor se li escapa del pit com una exhalació. Feliç i lliure. Gràcies pels regals, Eusebi. Gràcies per tot.
