JORDI GIL: “Els nens no són menys intel·ligents, és que han viscut menys”

Jordi Gil (7-5-1977, Tarragona) és una de les cares més conegudes de Televisió de Catalunya, sobretot a les escoles. Presenta des de fa tres anys l’ Info K, l’informatiu diari per als nens (19.30 h) del canal Super3. Combina la seva faceta periodística amb les triatlons, i algun Ironman. Ara es prepara per córrer el de Frankfurt per recollir diners per a l’Hospital Sant Joan de Déu.

¿Escriure notícies per a l’Info K és més difícil que escriure-les per al TN?

No, però cal tenir clares algunes premisses. Els nens entenen tot el que els expliquis, sempre que sàpigues fer servir les paraules adequades. Els nens tenen el gran handicap que no tenen el vocabulari dels adults. No és que siguin menys intel·ligents, és que han viscut menys temps i saben menys coses.

¿L’ Info K hauria de tenir les mateixes notícies que el TN?

L’ Info K està destinat als nens, i a ells els interessen altres coses. Si la informació del dia és important els hi expliquem, però si no és prou rellevant tenim altres temes específics. A l’escaleta intentem barrejar temes feixucs amb temes més lleugers, i també temes d’escoles, d’animals, de medi ambient, o de rècords, que també els agraden.

Potser la facultat hauria de crear una assignatura específica d’informatius per a nens, ja que tot això que dius no ens ho van explicar quan hi vam estudiar tu i jo.

Quan comences a treballar a l’ Info K escrius una notícia, i després l’has d’anar rebaixant de nivell, però no per fer-la més senzilla, sinó per explicar-la d’una manera més clara perquè s’entengui millor. I aquest exercici que no t’han ensenyat a fer l’acabes aprenent, i veus que tot el que expliquem es pot explicar d’una manera més fàcil. I quan ho fas t’adones de l’error que cometem tots els periodistes, que pensem que tothom sap el mateix que sabem nosaltres. Ara, et faries creus de les coses que ja saben els nens abans que els hi expliquis, perquè ells escolten els pares a casa, i l’ Info K intenta ajudar-los a raonar i entendre què passa al seu voltant.

Quan eres a la Facultat de Periodisme suposo que no et veies presentant un programa com l’ Info K. Què somiaves fer?

Primer, jo de petit volia ser futbolista, però em vaig adonar que la meva capacitat per parlar era superior als meus dots pel futbol. Vaig entrar a la facultat perquè m’agradava comunicar, i en especial m’agradaven els esports i l’entreteniment. Les notícies era el que menys m’interessava a priori, però com a periodista et surt la vena d’explicar coses. I a l’ Info K m’hi sento molt còmode, explico notícies però puc ser una mica més creatiu, sense arribar a fer el pallasso.

Què sents quan surts a l’escenari de la festa dels súpers cada any en un Estadi Olímpic ple a vessar?

Crec que la gran majoria dels grups de música del món mai tindran davant seu tanta gent. L’energia que reps amb els crits dels nens és com si et vingués una onada de força... I veus totes aquelles cares d’alegria. Mira’m el braç [pell de gallina]. És espectacular, l’experiència personal que suposa costa d’explicar.

Quan vas pel carrer esquives els parcs infantils?

No, no. M’encanta estar amb nens, i si em reconeixen m’ho passo pipa. Sóc el primer que m’ofereixo per fer-m’hi una foto. Els adults som més de mirar dissimuladament. Un nen, quan et reconeix, primer li fa vergonya i se’t queda mirant fix com una estàtua. Però si aconsegueixes trencar aquesta vergonya inicial, després són fantàstics, sincers, i toquen molt.

Et deu passar el mateix quan vas els dilluns com a voluntari a Sant Joan de Déu, no?

Un nen és un nen, encara que estigui malalt. Quan vaig allà a posar el meu gra de sorra, a ajudar amb el que sigui, el nen vol jugar i passar-s’ho bé, i si aconsegueixes que s’oblidin de la seva malaltia durant una estona, és perfecte. Jo volia fer-me voluntari fa temps, però vaig perdre la meva parella per un càncer fa menys de tres anys, i vaig estar dos anys intentant assimilar el que m’havia passat, i encara ho faig una mica, però fins que no em vaig veure preparat per ajudar els altres no vaig començar.

I ara te’n vas a Frankfurt a fer un Ironman per recollir diners per Sant Joan de Déu.

Jo he fet sempre molt d’esport. Fa quatre anys vaig descobrir els triatlons, i l’any passat, en honor a la Pili, vaig decidir fer l’Ironman de Lanzarote, i ara preparo el de Frankfurt. Anant a Sant Joan de Déu vaig saber que estaven recollint diners per construir un hospital de dia, i amb uns amics vam decidir convertir el repte esportiu de Frankfurt del 6 de juliol en un repte solidari. Ens hem proposat recollir diners per totes les vies per donar-los a l’hospital.

I l’esport per a tu ja ha deixat de ser un hobby per ser una competició?

Sí, jo competeixo sempre, tot i que sé que no guanyaré mai cap cursa, però a mi l’esport em dóna energia. Quan vaig perdre la Pili, l’esport es va convertir en la manera de buscar al·licients a la vida. Tot se n’havia anat a la merda, així de clar, i vaig buscar alguna cosa que em tragués del pou, i l’esport em va tornar a activar perquè no tenia ganes de fer res.