Roser Capdevila: "Els meus dibuixos estan passats de moda però encara agraden"

Roser Capdevila ha dibuixat els escenaris de la infantesa de molts nens i nenes. Els seus traços senzills i coloristes van donar vida, l'any 1983, a Les Tres Bessones , un dels productes culturals catalans més exportats. Fa cinc anys que està retirada per culpa d'un greu accident, però encara dibuixa per als seus néts i promet tornar a l'activitat.

No trobes a faltar la feina?

La veritat és que des que vaig deixar de treballar professionalment no he parat. L'accident que vaig tenir m'ha deixat problemes de visió en un ull. Tot i això, a partir de l'any vinent tornaré a treballar com a supervisora del llargmetratge de Les Tres Bessones .

Sembla que el filó d'aquests personatges no s'acaba mai.

És cert. Ara farem el llargmetratge després d'haver fet 104 episodis de la sèrie de televisió, d'haver creat els personatges de Les Tres Bessones bebès i de continuar fent llibres.

I no t'has cansat, després de tant temps, de Les Tres Bessones ?

Una mica sí. Però també he de reconèixer que em van permetre obrir una gran porta, la de l'èxit, la de treballar amb un equip fantàstic de gent, la de viure experiències molt enriquidores. He fet grans amics i he après un munt de coses gràcies a aquests personatges.

Tot i tenir una carrera molt prolífica hi ha gent que només et coneix per aquestes tres nenes.

Sí, i jo repeteixo que la meva vida no és només Les Tres Bessones . Jo n'estic molt contenta i satisfeta, he aconseguit complir molts somnis i sóc conscient que no tothom se'n surt. Hi ha molts il·lustradors bons que no han tingut la sort que he tingut jo, però he fet altres coses, he publicat més de 500 llibres.

Quin altre personatge teu t'agrada reivindicar?

Hi ha un llibre que m'agrada molt: La Girafa Palmira , és la història d'una girafa que s'emancipa perquè està farta de viure amb un hipopòtam brut i deixat.

L'èxit de Les Tres Bessones ja et va agafar gran. L'edat ajuda a pair-ho millor?

No he tingut cap problema per pair-ne l'èxit. La meva vida continua igual, no ha canviat res, només viatjo més i he conegut nens de cultures molt diferents.

I has tret alguna conclusió després de conèixer tants nens?

He arribat a la conclusió que són tots iguals, independentment del país d'on siguin. De petits tots són com esponges, per això s'ha de vigilar el que els hi donem perquè ho absorbeixen tot.

I amb les teus dibuixos què els hi dónes?

Jo el que vull és que els meus llibres agradin als nens, que es diverteixin però de manera sana, deixant una petita llavor perquè aprenguin alguna cosa. He intentat fer sempre un producte de qualitat, amb bons continguts.

Creus que aquesta és la clau de l'èxit?

Potser sí. Potser la clau és això, haver intentat transmetre uns valors pedagògics fent-los divertits.

Fa quasi trenta anys que vas crear Les Tres Bessones . Sembla que els nens han canviat però encara els hi agraden. Com t'ho expliques?

Jo crec que els meus dibuixos estan passats de moda però segueixen agradant. És una cosa que em xoca molt i que em fa pensar que els nens potser no han canviat gaire en tots aquests anys.

Quin és el lloc on t'ha sorprès més trobar-te amb Les Tres Bessones ?

A Tòquio. Recordo que vaig anar a una llibreria enorme que hi ha al centre de la ciutat i tot just entrar em vaig trobar amb un llibre de Les Tres Bessones . Em va fer molta il·lusió. Una altra cosa que em xoca molt és que últimament han traduït la sèrie al txuvaix, una llengua minoritària que es parla a la República de Txuvàixia, a Rússia, que està en perill de desaparició. Han editat aquests vídeos per intentar recuperar la llengua a través dels nens.

Les tres bessones reals, les teves tres filles, ara ja són grans. Com han viscut aquest èxit?

Els hi agraden molt els llibres i la sèrie de Les Tres Bessones . Quan vaig començar a escriure'ls elles ja eren més grans que els personatge s, tenien uns 12 anys, i sempre els hi van agradar. Ara ha arribat el torn dels néts, el problema és que són nens i se'n cansen molt aviat. Fins als sis o set anys els hi agraden, després ja no, volen córrer o fer activitats en què s'hagin de moure.