Un oasi al mig de la Barceloneta

BarcelonaEl Bar Leo de la Barceloneta és un indret llegendari. Conserva intacta l’autenticitat d’aquells espais on el temps s’ha aturat. Les parets plenes de fotos i retalls, les rajoles antigues, la il·luminació passada de moda però que ningú gosa discutir. És un oasi de personalitat enmig de la prefabricació adotzenada de tants i tants llocs. Quan un en traspassa la porta, encara que sigui la primera vegada, s’adona de seguida de què va la història. És ideal per a les tardes tontes de dissabte. Sortint de dinar al Maians, l’Electricitat, La Bombeta o l’Hispano, sempre la mateixa pregunta: “¿I ara què fem?” Cap a la Leo, esclar. Els gintònics són generosos: un rajolí de tònica per perfumar més de mig got de ginebra. I tall de llimona gruixut, només faltaria. Tot en got de tub, per descomptat. Hi ha una màquina perquè un mateix posi la música que li ve de gust. I és curiós que tard o d’hora sempre sigui Julio Iglesias qui faci acte de presència i comparegui majestuós a la festa.

M’hi acosto pocs dies després del terrabastall que ha sacsejat el barri gràcies a uns simpàtics italians borratxos que van entrar despullats en un supermercat. La tempesta forta ha passat però la Leo encara està una mica nerviosa. El que més li agrada del món és que els clients s’ho passin bé, però no tolera la disbauxa descontrolada. A casa seva ella fixa les normes i a qui no li agradi ja pot tocar el dos. Tant de rebombori al barri que tant s’estima, tantes portades de diaris i polèmica veïnal no li han agradat gens. “La Barceloneta és el millor lloc del món, no es mereix aquestes coses”, m’explica mentre serveix mandonguilles i seitons a un client que acaba d’entrar. Sap de què parla i convé fer-li cas. Fa més de cinquanta anys que hi viu i pot testimoniar milers de vides, atrapades en el flaire inconfusible d’una ració de peixet fregit.

Tota una vida al Bar Leo

Va néixer a La Rábita, província de Granada, tot just ha fet setanta anys. Com que al poble no hi havia feina, amb només quinze anys va marxar a Barcelona amb la perspectiva d’una nova vida. La Barceloneta és una barriada, un poble de pescadors i gent humil. Troba feina netejant als xiringuitos i cases de menjars de la platja, molt a prop del Somorrostro, el barri de les barraques a tocar del mar. Recorda la vida senzilla d’uns temps difícils, la noblesa d’aquella gent que no tenia res però sempre s’ajudava. La ciutat de finals dels cinquanta, que bategava a ritme somort atapeïda de grisor i ventilada pels vents mariners que feien imaginar móns irreals.

Aviat s’enamora d’un pescador i es casen. Només té setze anys i, al cap de pocs mesos, el primer fill. En vindran tres més, tots nois -Agustín, Paco, Alfonso i Jaime-, un cada tres anys. Al cap de poc sorgeix una nova oportunitat de feina. Al bar La Llimona del carrer Sant Carles busquen gent per treballar. La Leo ja té certa experiència i la mestressa està contenta amb ella. Així, quan la senyora decideix plegar no li cal buscar gaire per trobar successora. Així neix el Bar Leo. No s’enrecorda exactament de l’any, prefereix mesurar el temps a la seva manera: “Tota la vida!” Aquesta és precisament la filosofia vital que impregna la personalitat del seu bar. La clientela l’estima i la valora com una mare. Tot el seu carisma es desborda quan improvisa un zapateao durant una festa d’aniversari o quan no et cobra una de les set canyes que has deglutit.

Entre les parets plenes de records s’hi han criat els seus fills, s’han consolidat amistats eternes i infinites tardes de glòria s’hi han oficiat. Moltes de les fotos que s’hi exposen són del Bambino, àlies de Miguel Vargas Jiménez, artista gitano íntim amic de la Leo que durant moltíssims anys va desfermar allà el seu art flamenc. També hi ha unes quantes fotos de joventut de la Leo, amb els mateixos ulls llampeguejants d’avui en dia. Ha treballat com un escarràs tota la seva vida, ha patit i plorat per tirar endavant plantant cara a les adversitats i, no s’està de reconèixer-ho, li agradaria descansar una mica. “A veure si em toca la loteria!”, exclama tot fent una ganyota quan intento pagar l’última canya.