PROF. ECONOMIA I EMPRESA UPFEl que estem veient en la sanitat és que es posposen les mesures més efectives i se n'adopten de poc útils o simplement contraproduents. Es posposa racionalitzar serveis segons els resultats clínics i pagar segons el valor dels medicaments, mentre que sense transparència se substitueix un sistema nacional de salut accessible a tots els ciutadans per un altre només accessible a assegurats.
La mesura clau és que els estrangers irregulars no tenen dret a l'atenció no urgent si no és a canvi de pagar una prima pública. Això afecta els no residents europeus o d'altres països amb prou renda i que han disfrutat fins ara a preu zero de la sanitat, i els sensepapers o els que han perdut la residència i que en la seva majoria disposen de molt pocs recursos. Si hi ha hagut un costós turisme sanitari, com ha assenyalat el Tribunal de Comptes, ha estat del primer grup. Per a aquests, fa temps que calia adaptar la normativa.
Per als sensepapers de més de 18 anys, ni el diagnòstic ni la mesura són adequats. No és cert que gastin molt en sanitat, en realitat gasten menys que la resta de la població. L'estalvi de l'exclusió serà ridícul si es té en compte el cost marginal i no el cost mitjà. La falta d'atenció pot resultar encara més cara: més risc de transmissió de malalties, trencament de la continuïtat assistencial, agreujament de la malaltia i ús inadequat de les urgències. El potencial efecte crida, en cas que n'hi hagi, s'ha de gestionar amb polítiques d'immigració i no de salut pública. La no inclusió dels medicaments dificulta també l'eficàcia de l'atenció a aquells no residents -amb més d'un any de residència- que es puguin acollir als anomenats convenis i pagar un elevat preu en relació amb els seus ingressos.
