BarcelonaDues noies joves aixequen la mà per parar el taxi. Fan cara de tenir un mal dia. Estan emprenyades. Quasi sense ni saludar li fan saber al Jordi el lloc de destinació. “Estic de tu fins al cony!” És la frase més bonica que se sent durant la tensa discussió que mantenen. Crits, retrets i tota mena d’insults. El Jordi para el taxi i reclama una mica de seny. Amb tanta tensió no pot concentrar-se ni garantir la seguretat dels passatgers. “Si s’han de continuar cridant d’aquesta manera, el millor que poden fer és partir peres. No val la pena viure així”, els etziba sense dubtar-ho. Elles es queden parades, estupefactes, de fet. I una mica més calmades.
El camí continua i arriben al lloc de destinació. Paguen i li demanen si pot baixar un moment del vehicle. Un cop fora totes dues li claven un petó a la boca que el deixa estabornit. I elles es morregen amb passió davant seu per segellar la reconciliació. S’intercanvien els telèfons i, uns mesos després, el Jordi serà el seu padrí de casament. Encara avui se li posa la pell de gallina quan recorda l’episodi. Així és ell, un peregrí de Barcelona que recorre la ciutat al volant del seu taxi Skoda, sempre atent al passavolant que aixeca el braç per aturar-lo. Sempre amatent a l’habitant del seient del darrere. Tot just entrar per la porta, ja intueix de quin pal va, si està de mala lluna o si aquell dia la sort li somriu. De seguida percep si val la pena comunicar-s’hi, fer alguna broma o millor deixar que el silenci presideixi la carrera.
Segons ell, hi ha tres oficis que marquen la psicologia del nostre temps. El cambrer de primera hora del matí, que ja sap com estàs només amb el to amb què li demanes el cafè amb llet. La perruquera diligent armada amb l’assecador i el pinzell de tint, que s’assabenta de tot tipus de tafaneries i neguits. I el taxista, esclar, el notari més sigil·lós de mil i una històries de vida. Va ser forner durant cinc anys però en perdre la feina amb només quaranta va decidir canviar la seva vida.
Amor pel seu ofici
Els cotxes sempre han sigut la seva gran passió, o sigui que el taxi era una bona opció. Als vuit anys va ser subcampió de Catalunya de karts competint amb un vehicle amb el xassís fet pel seu avi i amb el motor de Mobylette, on treballava el seu pare. Queda clar que li ve de genètica, doncs: “Abans em pujarà al cervell un litre de gasolina que un litre de rom”. Té apuntats a l’agenda tots els caps de setmana de Fórmula 1, i si li toca treballar els dies de cursa ho fa vestit amb camisa i pantalons oficials de Ferrari. És un fanàtic de la marca italiana i del soroll especial que fan els seus motors. Li agrada l’olor de la benzina i rememorar les mítiques curses de Montjuïc.
Estima el seu ofici i en parla amb la passió tranquil·la del qui no s’immuta encara que caiguin mil llamps i trons. Habitualment treballa de les set del matí a les nou de la nit. El seu número de llicència acaba en 2, i això vol dir que li toca fer festa els dilluns. I és parell, o sigui que pot recollir passatgers a l’aeroport els mesos parells. Són els detalls d’una professió tunejada de números que volen dir coses i impliquen rutines. Avui ja ha acabat el servei i em porta a fer un volt mentre m’explica la seva litúrgia diària.
Vestit i corbata impecables: el respecte al client és sagrat. I mai pitja el botó del taxímetre fins que el motor ha arrencat. Recorrem Sant Antoni, el seu barri: “Aquí em coneixen fins i tot les rates”. Aparquem al pàrquing i m’ensenya orgullós el seu Sis-cents blau. El treu a passejar de tant en tant per anar fins a Castelldefels a jugar a tenis amb la seva mare, que amb més de vuitanta anys encara està en forma. Xerrem al bar La Clara de la Gran Via, el seu quarter general. M’ensenya una Hola del 1985 amb unes fotos especials. “Enlace Gonzalvo Viñas - Cabrera Salgado”. “Caram, la teva boda! No sabia que eres aristòcrata!”, bromejo. Va ser el regal de casament del seu pare i guarda la revista curosament, juntament amb molts altres records. Com les cartes d’un passatger noruec que es va oblidar al taxi una valuosa càmera de fotos. El Jordi va fer mans i mànigues per tornar-l’hi i des de llavors conserven una bona amistat.
Transportar vides
També hi ha hagut moments tensos. Com quan ha hagut de fer fora algú amb tres o quatre whiskys de més o el dia que un client el va fer anar fins a Can Tunis perquè volia comprar droga. Alguna vegada -poques- el viatjant ha marxat sense pagar i moltes altres ha fet la carrera gratis per ajudar aquell que no pot pagar però necessita que algú li doni un cop de mà. Com a tot taxista, li puja la mosca al nas quan una moto o una bici l’avancen per la dreta. Si és ell qui s’equivoca, demana disculpes i tal dia farà un any. Intenta no posar-se nerviós ni fer-se mala sang perquè als cinquanta-quatre anys la pressió i el colesterol ja s’han de vigilar. Parla amb il·lusió de la seva filla i gira la clau per escoltar el motor com parla. I levitar sobre l’asfalt per transportar vides al compàs del taxímetre que batega.
