Publicitat
Publicitat

INDÚSTRIES CULTURALS

Empresaris i productors privats creuen que l'administració els posa traves

El teatre no és cap negoci

Tres productors teatrals catalans debaten a Esade les possibilitats del seu 'negoci' en temps de crisi. Diuen que aguanten com poden, però es queixen que les administracions no els posen les coses fàcils.

Paco Mir, productor i membre de la companyia Tricicle, ho té clar: "Si el teatre fos un negoci, els bancs hi estarien ficats." I com que no és així, conclou, el teatre no és cap negoci. La productora María José Balañá alleuja l'afirmació, tot i que potser va a parar al mateix lloc: "Si vols fer molts diners, no facis teatre." Per una altra productora, Mercè Puy, de Vània Produccions, el teatre és, almenys, "un misteri". I compara el negoci amb obrir un meló, és a dir, que no saps mai si guanyaràs res. Mir rebla el clau: "En el teatre es guanyen pessetes i es perden duros." El que és cert és que en temps de crisi, on hi ha ben poques coses que donin diners, fins i tot els futurs gurus de l'economia local estudien el fenomen teatral i dimarts al vespre, a Esade, Mir, Balañá i Puy van atendre 80 exalumnes de la prestigiosa escola de negocis delerosos de saber si algú podia guanyar-se les garrofes invertint en un sector, el teatre, que necessita una inversió mitjana d'uns 150.000 euros abans d'aixecar el teló i gastar-ne uns 50.000 més durant el primer mes de representació. I sense saber mai si els recuperaràs. Un risc que s'agreuja en el cas català si tenim en compte que no existeix un star system , noms amb la sola presència dels quals es pugui omplir un teatre. D'aquí que a l'actual cartellera barcelonina hi hagi ara mitja dotzena de revivals , obres que van funcionar temps enrere, com El mètode Grönholm , i que són apostes segures.

La comparació amb Madrid, pels empresaris, és inevitable. Els barcelonins se la miren amb certa enveja i, de seguida que poden, hi posen un peu, com Puy, que hi gestiona el Teatro Lara. Aquí tenim uns 2,6 milions d'espectadors cada any. Allà, segons xifres no oficials que esmenta Balañá, uns 4 milions. La capital espanyola té més població flotant i un aparador, la Gran Vía, que és el que potser va ser fa mig segle el Paral·lel, un multisales escènic.

Els tres empresaris es queixen que Barcelona no ha sabut vendre el seu teatre, a diferència del que passa amb la moda o la gastronomia. "Es potencia una mena de teatre que és antiturístic", diu Balañá. Es queixen, a més, que les administracions els fan la vida impossible. "Si fos per l'Ajuntament de Barcelona, tirarien a terra totes les façanes dels teatre", indica Mir. Puy afegeix, sorneguera: "Volen una Barcelona fengshui !" Públic vs. privat
Sense llei de mecenatge la cosa empitjora per moments i fa que els espònsors, en aquest món, siguin més aviat "una utopia", diu Paco Mir. A més, si a sobre els teatres públics els posen traves a l'hora de portar a la cartellera privada els seus èxits, el panorama no pot ser més desolador. Balañá assegura que molts cops ha demanat importar una producció, "i no hi ha manera de fer-ho". L'últim cas al respecte és El mètode Grönholm , precisament, una obra nascuda al T6 fa vuit anys que encara aguanta. Mercè Pey creu, de fet, que el teatre públic no té en compte l'espectador. I mentre ells somien afegir butaques, els altres en treuen per dir que tenen una ocupació alta.

Tot i els mals temps que corren, poques empreses han tancat portes -l'única gran és Fila 7- i a Barcelona només fan que obrir sales. Balañá, en el fons, és optimista i recorda les paraules d'un amic que li deia que amb l'embat de la pirateria l'únic que sobreviuria és el teatre. Ja ho saben, futurs empresaris, hi ha negoci... però d'aquí a deu anys.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT