Publicitat
Publicitat

"Si tornem a ser els últims, hi seguirem posant il·lusió"

Per als últims, la tensió del lliurament de premis dura poc. El seu nom és el primer que pronuncia el portaveu del jurat quan enumera un per un, de baix a dalt, els guanyadors del concurs de places i carrers guarnits de les Festes de Gràcia. L'espera que per als de la part alta de la taula pot ser llarga, tensa i nerviosa, per a ells és gairebé fugaç. Sentir el nom del carrer, altre cop el primer de la cua, és inicialment un cop de puny a la cara de la feina feta. Però, dos segons després, surt el cop de dignitat, l'orgull i la convicció que l'any que ve hi tornaran a ser i que, aquest cop sí, sortiran del pou. Així ho va viure durant dos anys el carrer Puigmartí que, en les edicions del 2009 i del 2010 de la festa major gracienca, es va classificar en la darrera de les posicions. I ara els ha agafat el relleu el reincorporat carrer Camprodon que, en les dues últimes edicions, s'ha hagut de conformar amb la més dolorosa de les posicions.

En el cas de Puigmartí, que aquest any s'ha situat en el 13è lloc de 18, els últims premis van ser un canvi dur per a una comissió de festes que, com recorda el seu president, Dani Canals, està acostumada a col·leccionar primers premis. La vida, però, són èpoques i, en el seu cas, l'època actual els ha fet caure posicions a la taula. El documental Els últims ha retratat ara el seu esperit de superació i les seves ganes de tornar-hi després de la caiguda. Un treball que porta la firma d'El Cangrejo, que ja va popularitzar, amb L'equip petit , la il·lusió d'un jove equip de futbol que no havia aconseguit marcar el seu primer gol. I n'havia rebut una pila en contra.

A Puigmartí, l'esperit és similar. "Si hem de ser els últims, ho seguirem sent sense problemes, però l'any que ve hi tornarem a ser i hi seguiré posant il·lusió", assegura el Dani que, tot i assumir amb orgull les dues últims posicions consecutives, destaca que en cap cas se les esperaven i que sempre són "doloroses".

El documental engega amb un repàs dels moments gloriosos del carrer. Cada veí recorda aquell guarnit que més bons records li porta. El que recreava maduixots, que va suposar l'últim primer premi per a Puigmartí, és un dels més ben posicionats. Marca el final d'una època, perquè, com recorden els veïns d'aquest carrer, hi va haver un abans i un després del senyor Lluís, un veí il·lustre, un manetes, que va morir poc després dels maduixots. "Li donaves un xiclet i et feia un vaixell preciós -recorda el Dani-. Ho tenia tot al cap i era capaç de portar-ho a terme tal com ho tenia pensat". Quan ell va faltar, va començar una nova etapa. El pitjor, com explica el Dani en el documental, és el "desànim" i la "por de no sortir del pou".

Relleu a la cua

L'any passat, però, els últims ja no van ser els últims, sinó que van escalar fins a la dotzena posició (de 19), encara que el seu guarnit, asseguren, els havia fet pensar en millors resultats, en entrar al top ten , les posicions daurades a les quals tan acostumats van estar. Aquest any, el saló de casaments en què han convertit el carrer els ha servit per tornar a deixar el pou lluny, a cinc posicions de distància. I mirar, de nou, cap a dalt.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT