Aleix Sarri: “Grècia pot provocar un efecte mirall i portar a una crisi de l’euro”

Aleix Sarri (Barcelona, 1985) ha viscut des del cor d’Europa les turbulències financeres dels últims anys, que han sacsejat l’euro. Assistent de Ramon Tremosa al Parlament Europeu, ha reflexionat sobre el terrabastall econòmic al continent -amb epicentre a Grècia- i les conseqüències polítiques que se’n deriven. El títol del seu llibre és rotund: La Unió Europea en perill (Pòrtic/Dèria).

Les eleccions a Grècia han tornat a atiar la idea de la sortida de l’euro. Què hauria comportat que el 2010 hagués passat això en comptes del rescat?

Hi hauria hagut una devaluació brutal de la seva moneda que hauria empobrit moltíssim les classes mitjanes i populars, i hauria provocat un xoc econòmic més gran del que hem viscut. Cada cop més estudis diuen que el problema de Grècia és que no té una economia productiva desenvolupada, dirigida a l’exportació, i, per tant, encara que sortís de l’euro, no es beneficiaria de tenir més competitivitat. Haver sortit de l’euro el 2010, doncs, no li hauria estalviat les retallades. La seva situació era insostenible i seguir a l’euro era la decisió menys dolenta.

¿Si això passa ara hi pot haver una reacció en cadena en altres països, com es temia aleshores?

Ara potser no hi hauria un risc de contagi financer perquè la UE ha construït tallafocs i els mercats diferencien bé el desastre fiscal grec de la resta de països. Hi podria haver, però, un contagi polític. Hi ha una força en auge, Syriza, que pot guanyar les pròximes eleccions, que ja no defensa la sortida de l’euro però sí altres polítiques, com deixar de pagar una part del deute. Si aquestes propostes no es negocien de manera estructurada poden provocar un efecte mirall i portar a una crisi oberta de la moneda única.

¿És probable una renegociació del deute grec de manera coordinada?

Hi ha qui diu que, passi el que passi a Grècia, els préstecs europeus s’hauran de reestructurar. Això vol dir deixar de pagar-ne una part però també pot voler dir allargar els terminis de pagament per fer més senzill que el país tiri endavant o reduir el tipus d’interès al 0%. Amb tot, cal tenir clar que avui Grècia ja paga menys interessos que molts altres estats de la Unió.

Quin impacte podria tenir això per als contribuents europeus?

Es prengui la decisió que es prengui, s’ha de tenir clar que ha de ser gairebé excepcional i poc reproduïble en altres països. Estem parlant de reestructurar préstecs amb diners púbics, és a dir, implica que ciutadans d’altres indrets de la zona euro tinguin pèrdues pel préstec grec. Això significa que si, per exemple, els en perdonem la meitat, Alemanya tindria pèrdues de 40.000 milions i l’estat espanyol de 12.000, que anirien directament al dèficit públic. En el cas català, estaríem parlant d’unes pèrdues, de facto, de 3.000 milions. Cal ser-ne conscients i prendre les decisions informadament, no pas pensant que el deute grec és respecte d’uns malvats especuladors que són a la Cityde Londres o a Wall Street, a Nova York.

Escriu que “la ruïna de Grècia ha estat en primer lloc política i moral”. ¿Hi ha hagut una responsabilitat social en el fet d’avalar, amb el vot, una “democràcia dinàstica”?

Hi ha una responsabilitat col·lectiva en la manera com va ser gestionat el país prèviament al 2010. No hem d’oblidar que el govern grec no tenia constància de quins edificis eren públics i quins no, l’administració pública no estava ni informatitzada, un treballador mitjà de l’empresa de ferrocarrils cobrava 78.000 euros a l’any. Era un país en què tot sovint s’ha fet servir la contractació pública com a mesura clientelar. Els dos grans partits, el Pasok i Nova Democràcia, són plenament responsables d’haver creat un règim clientelar en què les inversions no han arribat a l’economia real. ¿On han anat els milers de milions dels fons de cohesió quan les carreteres estan en tan mal estat?

¿Creu que les turbulències polítiques encara poden posar en risc el futur de la moneda comuna?

Si l’euro es trenqués seria abans per les urnes que no pas pels mercats. Tinc la percepció que hi ha un cansament creixent en molts llocs d’Europa que s’està transformant en un rebuig a tot allò que és la UE i, especialment, a l’euro. Si la crisi dura uns anys més, amb alts índexs d’atur, sense recuperar el creixement, sense que Europa faci les reformes que calen per tirar endavant, ens podem trobar que, d’aquí uns anys, en un país membre de la moneda única hi guanyi un partit que porti al programa la sortida de l’euro. La crisi financera s’ha acabat convertint en una crisi política.

Diu que quadrar els pressupostos serveix per “recuperar sobirania”. ¿Això és un antídot per combatre la crisi de confiança política?

Una lliçó que hem d’aprendre de la crisi és que menys dèficit i menys deute porten a tenir més sobirania. Els estats que avui senten que més han perdut el control de les seves decisions són els que han perdut el control de les seves finances. Un exemple que això no és una qüestió ideològica és Suècia. Durant els últims anys ha tingut un gran control de les finances, amb dèficit zero, i és un dels exponents més clars que una economia social de mercat no és incompatible amb l’equilibri pressupostari, sinó amb la mala gestió.