Publicitat
Publicitat

El fàstic no és només una emoció desagradable. Els científics han descobert que ens protegeix de malalties i paràsits i n'estudien l'evolució i la influència en la vida de les persones

Això em fa fàstic... Estic salvat!

El fàstic és la Ventafocs de les emocions. Mentre que la por, la tristesa i la ira han estat sempre objecte de l'atenció dels psicòlegs, el pobre fàstic s'ha quedat amagat en un racó i brut de cendra. Però això s'ha acabat. El fàstic viu ara el seu moment de glòria perquè els investigadors han descobert que, a banda de provocar una sensació de nàusea, protegeix els humans de malalties i paràsits i afecta gairebé tots els aspectes de les relacions humanes, des de la vida amorosa fins a la política. En llibres recents i en una sèrie d'articles d'investigació, els científics estudien l'evolució del fàstic i la seva influència en les actituds respecte als aliments, la sexualitat i les altres persones.

Paul Rozin, psicòleg, professor emèrit de la Universitat de Pennsilvània i pioner dels estudis moderns sobre el fàstic, va començar aquesta recerca amb alguns col·laboradors durant la dècada dels vuitanta, quan aquesta emoció no estava de moda. "Sempre havia estat una emoció secundària", afirma.

En una conferència sobre el fàstic que va tenir lloc fa uns dies, Valerie Curtis, una professora de l'Escola d'Higiene i Medicina Tropical de Londres que es defineix com a "fastigòloga", va afirmar que la seva emoció predilecta era "increïblement important". Curtis explica: "El fàstic és present en la nostra vida quotidiana. Determina la nostra conducta en matèria d'higiene. Determina el grau en què ens acostem a la gent. Determina el nostre comportament a l'hora de fer un petó, d'aparellar-nos i de seure al costat de segons qui. Determina les persones a qui evitem, i això ho fem sovint". El fàstic comença a actuar aviat, diu Curtis: "Els nens al pati de l'escola acusen els altres de tenir polls. I funciona, perquè la gent se sent avergonyida quan li diuen que fa fàstic". I aquesta emoció ha estat relativament fàcil de localitzar: al cervell, on apareix sovint al lòbul insular, a l'amígdala i en altres zones. "S'està convertint en una emoció model", segons Jonathan Haidt, de la Universitat de Virgínia, un dels pioners en l'estudi del fàstic juntament amb Paul Rozin. I la investigació potser tindrà beneficis pràctics, com ara el descobriment de pistes sobre el trastorn obsessivocompulsiu, alguns aspectes del qual -com ara rentar-se les mans massa sovint- semblen manifestacions d'un fàstic desenfrenat.

D'altra banda, hi ha investigadors que procuren alimentar el fàstic a la brutícia i als gèrmens amb l'objectiu d'aconseguir que la gent es renti més les mans i millori així la salut pública. Valerie Curtis col·labora en iniciatives a l'Àfrica, l'Índia i Anglaterra per explorar el que ella en diu "el poder que té el fet de provocar fàstic". Un dels eslògans que, pel que sembla, va donar bons resultats a Anglaterra per aconseguir que les persones es rentessin les mans en sortir del lavabo era: "No t'emportis el vàter al damunt".

Se sol acceptar que, en part, el fàstic va evolucionar per impedir que ens fiquéssim coses perjudicials a la boca, una idea ja exposada per Paul Rozin quan va abordar el tema. Els seus col·legues i ell han desenvolupat la idea que l'evolució cultural va anar modificant el fàstic perquè adoptés altres formes, com ara l'aversió a tot el que recorda la naturalesa animal de l'ésser humà. Valerie Curtis destaca que el fàstic és un mecanisme d'adaptació per evitar microbis i paràsits que causen malalties, en el qual intervenen no només el gust i l'olor, sinó també la vista i el tacte. "Per mi la història és molt senzilla", diu. Els orígens animals del fàstic inclouen totes les vies de transmissió de malalties, com les puces.

Curtis afirma que, en estudiar la repugnància, t'adones de la importància que té parlar de les coses que ens fan fàstic, perquè sovint representen un risc per a la salut pública. La prova número 1 són els excrements. "Hem de parlar dels excrements", diu, fent servir una paraula de dues síl·labes més incisiva per aconseguir el màxim efecte possible. "¿Què és pitjor?", pregunta. "¿Parlar-ne o deixar que els nens morin?"

Més continguts de