David Segarra: “Els palestins ens ensenyen que ens hem d’estimar la vida”

David Segarra (València, 1976) ha viscut els últims anys entre Veneçuela i Palestina. Quan el 2009 va arribar a Gaza volia fer un documental. Un any més tard es va embarcar cap a Palestina amb la Flotilla de la Llibertat, que va ser atacada per l’exèrcit israelià. Finalment el 2013 hi va passar tres mesos per fer realitat el seu projecte. Va fer centenars de fotografies com a treball de camp, però va venir l’ofensiva d’aquest estiu i es va endur tot el material a València. Xavi Sarrià , excantant d’Obrint Pas, el va convèncer de recollir-les en un llibre.

Com et vas implicar en la solidaritat amb Palestina?

Tots els que vivim al Mediterrani per desgràcia hem crescut amb les imatges de l’horror a Palestina. Recordo les imatges de la Intifada, el 1987, amb xiquets com jo. El 2009 vaig viatjar a Gaza i Cisjordània i ho vaig poder veure amb els meus propis ulls. El que més em va sorprendre és que la imatge de destrucció i de mort que vèiem als mitjans només és una part de la realitat. Em vaig trobar una societat molt culta, molt hospitalària i, sobretot, que no s’ha instal·lat en l’odi i la venjança. I això em va fer reflexionar.

No és la imatge que ens arriba.

Vaig tornar a Palestina l’abril de l’any passat i hi vaig viure la primera setmana de l’operació militar israeliana d’aquest estiu. Portava tres mesos fent amics, coneixent la seva cultura i mostrant-los la meva. I, de cop, veus que aquells gairebé dos milions de persones que viuen tancats a la franja de Gaza estan sota les bombes i no tenen escapatòria. Les escoles, els museus, els llauradors que havia conegut, tot estava sota el foc. Quan va començar el bombardeig, vaig agafar la moto per tornar a casa i em va sorprendre veure que la gent no corria. Senzillament no tenien on fugir. El que aprens allà és que el que és important no és la mort, sinó la vida: ells no poden triar si moren o no, però sí com volen viure. La seva llibertat no és no morir, és viure bé. I això és un altre tresor en què sovint els periodistes no ens fixem.

Què has vist en el poble palestí?

Si tens una mica de temps per conviure amb la gent d’allà, i els escoltes, el que veus és un poble ancestral mediterrani, amb una cultura que ve del cristianisme, de l’islam, del judaisme, dels grecs i els romans... molt semblant a la nostra. Hi ha un barri de Gaza que es diu Barcelona, i de la taronja més famosa de la franja en diuen València. Em va sorprendre l’estima entre pares i fills, el respecte pels avis, que es consideren en primer lloc la font de saviesa i de transmissió de la cultura, la llengua i la identitat. Les famílies estan molt unides, i això també és una de les claus de la fortalesa de la població palestina.

Quin futur veus per als palestins?

En cinc anys hi ha hagut tres ofensives militars que han arrasat Gaza, i la franja continua sota bloqueig mentre s’aprofundeix l’ocupació de Cisjordània i de Jerusalem Est. I ara estem en ple hivern. És una de les pitjors situacions a nivell humanitari de la història de Palestina. Però això no ens ha de fer perdre la perspectiva. Si hi ha una constant a la història humana és que cap situació d’injustícia és permanent: tots els imperis i les colonitzacions poden durar més o menys temps, però sempre acaben caient. Com va caure el règim d’apartheid a Sud-àfrica o l’Imperi Britànic a l’Índia. I a Palestina, malgrat que ara només hi veiem foscor, la gent no es rendeix.

Veus possible un estat palestí?

La gran majoria d’estats del món s’han mostrat partidaris de l’estat palestí. I n’hi ha un de sol que exerceix el seu dret de veto en qualsevol decisió que pugui apropar una sortida per als palestins: els Estats Units. Personalment crec que el govern de Washington està arribant al límit en la seva aliança amb Israel.

Què has après a Palestina?

A Palestina he après una lliçó: ens hem d’estimar la vida. Estimar més la família, la cultura, la identitat pròpia, la terra... i valorar que la vida és fràgil. Si saps que pots perdre la vida en qualsevol moment, o que et poden prendre la casa, la terra o la cultura, entens que l’has d’estimar i valorar més. També la paciència i la perseverança. És el que vull compartir en el llibre.

Un llibre sobre la vida quotidiana.

Volíem explicar que, en la guerra, la gent persevera i resisteix. Resisteix políticament, però també humanament. Això és el que he intentat transmetre en el llibre, amb un centenar de fotografies i històries que he compartit amb la gent de Gaza. I també he volgut investigar una mica sobre la cultura mediterrània, amb poetes i pensadors catalans, valencians, mallorquins, turcs, grecs, andalusins, palestins, romans...

¿La Gaza de les fotos del teu llibre ha desaparegut?

El símbol de Gaza és el fènix, que reneix de les cendres. La Gaza que jo he retratat no es pot destruir perquè representa l’essència humana, la voluntat de viure. Físicament han destruït hospitals, escoles, universitats, els camps de conreu..., però la cultura, la identitat, l’estima només es podria destruir si fessin desaparèixer tota la població. Cada palestí és com una bilioteca: porta la cultura a dins i la transmet de generació en generació. El curs escolar ha començat tard i amb les escoles en runes, però allà els mestres són tota una institució.