Pixar no té per costum fer seqüeles de les seves pel·lícules. Des que el 1996 es va estrenar Toy Story , tan sols aquest títol ha sigut objecte de continuació, amb Toy Story 2 (1999) i Toy Story 3 (2010). La resta havia consistit, fins ara, en històries originals amb nous personatges. Amb l'estrena de Cars 2 , un nou títol de la companyia que protagonitzen uns cotxes animats i que barreja alegrement carreres de bòlids i espionatge industrial, Pixar torna a introduir una excepció a la regla i continua la història dels personatges de Cars (2006), en mig de crítiques ferotges dels seus seguidors.
Cars és, de llarg, el film més mal valorat de la companyia, amb una nota de 73 a Metacritic -lluny del 92 de Toy Story - i amb tan sols un 74% de crítiques positives a Rotten Tomatoes, les dues webs de referència. Tampoc la seva popularitat explica aquesta decisió: la cinta té la pitjor recaptació d'un film de la companyia en dotze anys (318 milions d'euros) i la segona nota més baixa de Pixar a IMDB (7,5).
És cert que John Lasseter -el fundador i president de Pixar- té una dèria pels cotxes de carreres i també que Cars, l'únic film que ha dirigit en solitari després de Toy Story, és la nineta dels seus ulls; però ¿és que ningú li va dir que la idea no tenia cap ni peus? ¿Cap dels seus ajudants o treballadors li va fer veure que tornar-se a enredar amb els cotxes animats era un suïcidi comercial? Probablement no, perquè Cars és el títol que més diners ha generat en marxandatge per a la companyia, superant els 500 milions d'euros. I qualsevol que tingui un fill o un nebot en edat preescolar ho sap perfectament: els cotxes de Cars arrasen a les botigues de joguines.
Més Disney que mai
¿I Pixar no té dret a explotar un producte profitós i rendible? I tant que sí. La qüestió no és aquesta, sinó que fins ara la companyia es distingia d'altres factories d'animació com Dreamworks o fins i tot Disney per cuidar la història per damunt de tot, subordinar les decisions tècniques a les creatives i atrevir-se a prendre riscos en el context del cinema comercial (la primera mitja hora de Wall-e n'és un bon exemple). Amb Cars 2 pren una direcció artística i comercial que l'emparenta amb l'estratègia tradicional de Disney d'explotació de franquícies. No ens ha d'estranyar. Pixar és, des del 2006, part de l'imperi de Mickey Mouse i, de fet, Lasseter n'és el director creatiu, responsable tant de les pel·lícules com dels parcs temàtics i els canals de televisió: un irònic destí per a un home que va ser despatxat de Disney a principis dels vuitanta per defensar que el futur de la companyia passava per l'animació digital.
En lloc d'impregnar la seva antiga companyia de l'esperit audaç i trencador de Pixar, però, sembla que ha passat el contrari i que és la filosofia corporativa conservadora i oportunista de Disney la que mana a Cars 2 . I això es nota tant en el to de la peripècia com en la manca d'inspiració del curt Vacaciones en Hawai , una agredolça retrobada amb l'univers de Toy Story que precedeix la pel·lícula i dilapida, en set minuts que no passaran a la història, els personatges més estimats de l'animació moderna.
Ara bé, no tot han de ser pals per a Cars 2 : el film comença amb una seqüència d'acció, a l'estil dels films de James Bond, que és una delícia, i amb una banda sonora de Michael Giaggino (el creador de la música d' Up i de la sèrie Perdidos ) que pica l'ullet descaradament a John Barry. Però de seguida ens trobem amb un greu problema heretat de la primera part: el disseny dels cotxes, que confia l'expressivitat als ulls i la boca -parabrisa i morro-, un handicap per a l'animació, però un avantatge per a la comercialització de les joguines. I encara un altre problema: el protagonisme de l'oxidada grua de poble Mate, un personatge d'un infantilisme tan marcat que pot arribar a ser irritant, sobretot quan no és el contrapès, sinó el mo tor (mai més ben dit) de l'acció.
