La Grossa karateka
BarcelonaHem de començar a assumir que qualsevol espectacle de sorteig de loteria, ja sigui la d’allà o la d’aquí, té com a intrínsec un component tronat i marrit que sembla que no ens podem estalviar. Una mena de clima tragicòmic i desolat tot i els esforços, com en el cas de la Grossa, de celebrar-ho en un entorn majestuós com el TNC. Helena Garcia Melero i Marc Giró van posar èmfasi i energia per remar contra la fredor ambiental i van quedar atropellats pel vigor de les pròpies paraules i l’afany de la banda musical.
Melero i Giró s’interrompien l’un a l’altre, semblaven insegurs i la claca del públic anava descompassada amb el guió. Per a la sortida de cada número del sorteig hi havia poc suspens (o més aviat gens) i molt d’atabalament. A més, l’absència de guanyadors del primer premi va convertir l’espectacle en fallit. El realitzador no va trobar en el públic de la sala un bon aliat per oferir plans de recurs i no es va voler acarnissar amb imatges dels consellers que des de la butaca recordaven Las Tacañonas de l’ Un, dos, tres : controlar la part que els correspon de la morterada i embutxacar-se (per a l’erari públic, per descomptat) allò que no guanyen els participants.
Una comèdia innecessària
El grup d’assistents abrigat amb estelades van aportar la dosi mínima de friquisme. El punt d’humor el va aconseguir Marc Giró intentant recitar un monòleg en què donava consells als possibles afortunats en cas de convertir-se en milionaris per sorpresa. Feien més riure els seus comentaris espontanis per l’atabalament de la situació que no el discurs. L’aparició del clon de Marc Giró va fer incrementar el nivell pallassístic de la gala amb una comedieta que potser no hauria estat necessària.
Era bastant curiós veure com els notaris de l’escenari que verificaven el sorteig observaven l’espectacle. Cal la comèdia per a aquests tràmits? Però el súmmum del patetisme es va produir amb la suposada entrada de la Grossa al TNC. El teatret barat al hall principal, on el capgròs era atacat per quatre lladres amb passamuntanyes i ella es defensava practicant unes arts marcials reumàtiques, era per plorar. Ni tan sols s’hi van mirar amb els errors de raccord. Un cop la Grossa era a l’escenari, no duia ni el mateix vestit, ni les mateixes mitges, ni les mateixes sabates que en l’escena lamentable dels lladres. Com que a sobre la Grossa és muda, obligava Melero i Giró a relacionar-se amb el capgròs amb una gestualitat exagerada.
Per dolentes que siguin les obres que facin al TNC, això serà, de llarg, la pitjor interpretació que s’haurà fet mai sota les imponents columnes del TNC.
