Publicitat
Publicitat

Impossibles minuts de silenci

Enemic com sóc de la solemnitat, detecto amb certa alarma un increment de les iniciatives pietoses a Twitter. Tant la massacre de Noruega com la mort d'Amy Winehouse han disparat l'impuls d'alguns usuaris de demanar un minut de silenci a la xarxa social. Per sort, la idea de pretendre fer callar Twitter és de manicomi. Per començar, perquè a poc que miris més enllà del teu melic seguiràs usuaris d'arreu del món, amb fusos horaris diferents. Després hi ha la plèiade d'emissors que programen els seus tuits o bé els disparen automàticament, com fan no pocs mitjans de comunicació cada cop que pugen una notícia, per fútil que sigui. I, si segueixes Quim Monzó, el més probable és que tinguis un retuit cada vint segons al teu fil, sigui el d'una presumpta choni esventrant Midnight in Paris , sigui el d'un tuit de la revista ¡Hola! en què felicita el dia del sant a totes les Martes i Beatrius.

Part de la meva fascinació per Twitter és que em remet a la infantesa, quan esmunyia una ràdio d'ona llarga sota els llençols per poder-la escoltar furtivament i allargar l'hora d'adormir-me. Captava també emissores estrangeres que no comprenia però que m'embadalien igualment amb aquelles lletanies misterioses. En aquella sensació d'abundància d'estímuls hi havia alguna cosa de recomfortant, una certa exuberància vital que permetia mantenir la foscor i les pors a ratlla.

Twitter -amb el seu doll de missatges que no s'aturen- té alguna cosa d'això. És la negació intrínseca del silenci. Pots fer que una part de la xarxa estigui parlant d'un tema concret però mai podràs emmudir la resta. Em sembla una cura d'humilitat interessant de cara als qui sempre tenen idees sobre el que haurien de fer els altres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT