Publicitat
Publicitat

JAVIERROYO: "Una de les causes de la crisi és que estiguem tan connectats"

EmprenedorJavier Royo és un aragonès nascut a Saragossa el 1972 que es dedica a fer d'il·lustrador i de director de l'estudi Javirroyo, de la publicació d'humor gràfic 'El Estafador' i també de l'editorial Chispum

Javi Royo acaba de tornar d'un congrés a Mèxic i damunt la taula hi té una ampolla de mescal. En una casa de quatre plantes a Gràcia, on viu, hi té l'estudi i el taller d'impressió dels vinils decoratius de l'editorial Chispum.

Quines diferències hi ha en l'humor gràfic de dos moments difícils com la Transició i la crisi actual?

El públic és diferent. Es nota que tothom ha estudiat, que la gent té més coneixement i cultura, que hi ha moltes més referències, que està més connectada. El bon humor ha de ser universal i atemporal. En qualsevol moment t'ha de fer riure, però l'humor avui té moltes més eines. Amb la crisi és més fàcil fer un acudit. Si les coses van bé, és més difícil.

Pots posar-ne exemples?

Per parlar d'una situació, pots fer una comparativa amb l'escena d'una pel·lícula que tothom hagi vist, o uns dibuixos, o una pàgina d'internet. Mai havíem tingut tants recursos. Però també una de les causes de la crisi és que estiguem tan connectats. Internet és un estat indomable.

¿És el Far West de la nostra era?

Exacte. La gent mira de crear-hi fronteres i territoris. Les corporacions van mirant de prendre posicions. A escala editorial, les empreses encara no saben bé com avançar. I a les grans empreses, com Planeta i Mondadori, els ha agafat per sorpresa. En canvi, una petita editorial ho té més fàcil perquè no té estructura i pot arriscar per arribar a més gent. De sobte, el mercat de la distribució editorial i de la informació s'ha ensorrat. És una gran crisi.

A El Estafador us presenteu com una alternativa a la falta de credibilitat de la premsa. Amb la crisi, ¿la gent en desconfia més? ¿Això beneficia la paròdia?

Tothom sap que d'alguna manera cada mitjà t'enganya, o més ben dit, té una línia editorial o una altra. I a El Estafador de moment tampoc depenem de cap anunciant que ens digui: "Això no es pot publicar". Vam estar a punt de llançar un diari gràfic gratuït; ens vam reunir amb una companyia aèria, i el primer que ens van dir és que, si ens posaven publicitat, ens passarien una llista d'empreses de l'accionariat i amb qui compartien negoci amb les quals no ens podríem ficar mai. Almenys agraeixes que t'ho diguin així de clar. Avui en dia és molt complicat ser lliure.

Com era el projecte d'aquest diari?

Es diu El Benefactor , el volíem distribuir al metro, un diari d'humor gràfic d'actualitat amb les seccions normals. Ara és al congelador. Ens havíem de finançar només amb publicitat, però la publicitat està malament.

En quins models us basàveu?

És que no hi ha res similar a Europa. Partíem de la idea que les vinyetes són el més llegit d'un diari. A partir d'això, volíem aprofitar els 15.000 subscriptors d' El Estafador per portar-ho al paper. Però les idees no les tens tu, les vas agafant. Les idees són a l'aire i té èxit qui les agafa, les connecta i les aplica.

I per què ara, en plena crisi?

Perquè és el moment per apostar per coses de qualitat i gratuïtes. El problema és que, a diferència dels EUA, on sempre trobes un comercial amb imaginació i ganes de tirar les coses endavant, nosaltres aquí no hem trobat gent així, amb idees per innovar comercialment el producte.

I per què no hi ha creativitat?

N'hi deu haver, però no l'hem trobada. Als EUA és més fàcil perquè hi ha una mentalitat més emprenedora i oberta. Aquí hi ha la mentalitat funcionarial, d'enviar el currículum i esperar que et truquin. No tothom ha de ser així, però ho trobo a faltar.

¿A tu et van marcar els pares per ser més creatiu?

No! El meu pare era fresador mecànic i la meva mare és professora de música. Intento aprendre de tot arreu on vaig. Sempre he mirat d'editar fanzines o revistes, o fer coses creatives. Sí que vaig tenir sort de créixer en un barri obrer de Saragossa on la Transició es va viure molt intensament. Els pares em duien a les manifestacions en un barri roig, amb molt moviment associatiu. Allò sí que potser va influir en el meu caràcter comunitari i en la capacitat de comunicar amb la gent.

Per què Barcelona és tan forta en disseny?

Primer perquè el català és una persona treballadora i constant, en contacte amb el mar i gent d'altres llocs. I després perquè no hi ha cap ciutat amb tantes escoles de disseny i il·lustració. I a més, la majoria de professionals de disseny i de dibuix hi fan classes. Però a Barcelona encara li queda molt per estar al nivell d'Anglaterra i Nova York. Aquí ens agrada molt figurar, per religió. A Anglaterra són protestants i aquí, catòlics, encara adorem les icones. Moltes vegades veig que a fora es fan treballs amb idees molts potents i aquí ens deixem portar per l'ornamentació, el que seria el modern de Barcelona . El dissenyador Mario Eskenazi em va dir: " Che, es que en Estados Unidos les conquistaron con el pico y la pala, y en Suramérica, con la cruz ".

Queda algun tabú del qual no puguem enriure'ns-en?

El principal tabú són les grans corporacions. Si vols fer un acudit directe amb els diners que guanya un banc, o amb una gran empresa d'energia, et serà molt difícil. Amb excepció de les grans empreses, que ho controlen tot, ja no hi ha tabús.

Més continguts de