Publicitat
Publicitat

LA CONVIVÈNCIA ARA FA DEU ANYS

Els immigrants que es van tancar a l'església del Pi han fet arrels a Catalunya però ara pateixen la crisi

Ja no hi ha papers Per a tothom

El 20 de gener del 2001, centenars d'immigrants irregulars van ocupar l'església del Pi de Barcelona i van iniciar una vaga de fam per reclamar permisos de residència. Després de 17 dies de vaga i 46 de tancament a una desena d'esglésies de Barcelona, els van aconseguir. Malgrat que el govern del PP sempre va negar que es donés una solució específica per als manifestants, tots van sortir dels temples amb un document que els assegurava que si estaven a la llista dels tancats serien regularitzats. I ho van ser, com milers d'immigrants que es van beneficiar de l'acord assolit per flexibilitzar els criteris de regularització. Fa 10 anys, aquests 930 immigrants van posar llum i taquígrafs sobre un problema social que fins llavors només era latent i que avui, de tan mastegat, genera indiferència: els sensepapers.

Alan Mohammed Jahngur va pagar 10.000 dòlars pel seu viatge a Europa des de Bangla Desh. El paquet incloïa una promesa de papers i feina que mai no es va complir, però aquella no era pas una agència de les que accepten reclamacions. "Es una màfia molt gran -explica, sense especificar-ne la nacionalitat-. Vam fer tot el trajecte callats, un mes i mig amagats a trens, autobusos, camions, a través de Rússia, Bielorússia, Eslovàquia, amb fred i gana. Durant quatre dies no ens van donar menjar, però ningú no deia res perquè et podien matar". L'Alan viu avui a Santa Coloma de Gramenet, amb la seva dona i la seva filla Addiba, nascuda aquí fa quatre anys. El trajecte que va fer l'any 2000, però, no va ser l'únic moment en què es va jugar el futur. Un any més tard, va tornar a apostar-ho tot a una carta, quan es va sumar al tancament d'immigrants irregulars a les esglésies de Barcelona, i va guanyar.

La llei d'estrangeria i l'expulsió
El dia 23 de gener d'aquell 2001 entrava en vigor la reforma de la Llei d'Estrangeria aprovada amb la majoria absoluta del PP, que permetia l'expulsió dels immigrants irregulars i els negava els drets de reunió, associació, sindicació i vaga, punts que anys després va tombar el Tribunal Constitucional. El dissabte 20 de gener, 300 sensepapers es van manifestar pels carrers de Barcelona, amb la intenció de tancar-se a la Catedral, però van trobar-se les portes tancades. Van decidir provar sort a la propera església de Santa Maria del Pi. El seu rector, Josep Maria Vidal, es va commoure amb la desesperació dels immigrants i els va obrir les portes de bat a bat.

Vidal, que va morir el 2003, va ser una peça clau en la protesta, va donar carta blanca als immigrants perquè es quedessin el temps que volguessin i mai no va posar inconvenients, tot i que aviat va tenir l'església plena a vessar. Els sensepapers només entraven al temple per fer-hi assemblees que podien durar hores perquè calia traduir-ho tot a molts idiomes. Però a la casa del rector i al pati interior s'hi amuntegaven immigrants de l'Índia, el Pakistan, Bangla Desh, el Magrib, l'Àfrica subsahariana i Rússia, quasi tots musulmans. "A vegades hi havia conflictes, marroquins i pakistanesos es barallaven per qualsevol cosa, però en general ens portàvem bé", recorda l'Alan, i explica que un cop passada la vaga de fam, cada dia li tocava a una comunitat cuinar algun plat típic del seu país per a tots.

Efecte d'emulació
Les petites rivalitats entre comunitats es feien paleses amb el que el portaveu de Papers per a Tothom, Enrique Mosquera, anomena efecte d'emulació, que diu que va ser constant al Pi: "Si el del costat fa vaga de fam, jo faig vaga de set, i si l'altre fa vaga de set, jo em tallo les venes...", caricaturitza Mosquera per explicar l'ambient que s'estenia en el tancament. En un espai sobresaturat, les condicions higièniques degeneraven, però els immigrants es negaven a sortir si no se'ls garantia que ells, que havien arriscat la vida amb una vaga de fam, obtindrien papers.

Els acords finals
Després d'una nit sencera negociant amb el govern espanyol, per mediació d'Anton Canyelles, avui mort, del Síndic de Greuges, el 3 de febrer es va signar un primer acord per no expulsar els irregulars si no havien comès delictes, cosa que va posar fi a la vaga de fam. No es va poder anar més enllà i Canyelles es va retirar. La delegada del govern espanyol a Catalunya era Júlia Garcia Valdecasas, que va morir el 2009, però el negociador directe per part de l'executiu del PP va ser l'aleshores subdelegat del govern central de Barcelona, Eduard Planells, que avui està imputat en l'Operació Avispa de l'Audiència Nacional, per indicis de tracte de favor en l'atorgament de permisos de residència a membres de la màfia russa. Després de molts estira-i-arronses, el 7 de març del 2001 es va posar fi al tancament. L'endemà es va signar l'acord a la delegació del govern que garantia una interpretació flexible de la llei per regularitzar el nombre més alt possible d'immigrants per motius d'arrelament i humanitaris.

Excepte una quinzena, tots els tancats van aconseguir un permís de residència per un any. Amb les oportunitats del mercat de treball d'aleshores no van tenir problemes per anar-lo renovant, fins que va arribar la crisi. L'Alan va veure com el 2008 tancava l'empresa on havia treballat set anys i fins fa poc no ha trobat una altra feina, precària. El Rashid Awari, de Ghana, no ha tingut tanta sort. Ha passat aquests deu anys treballant en organitzacions d'ajuda a sensepapers, però ara fa un any que és a l'atur. "Molts companys han tornat al seu país o han marxat a altres llocs d'Europa perquè aquí no hi ha feina", explica, i ell, que després de deu anys pot optar a la nacionalitat espanyola, espera trobar una feina i no marxar.

Iddrisa Koroma, de Sierra Leone, també fa dos anys que té feines puntuals i precàries. Té dos fills petits, un de 2 anys i un nadó de setmanes. "Quan vaig anar a la seguretat social, em van dir que ha canviat la llei i que si jo no tinc feina no els puc registrar amb mi, he de demanar el passaport de Sierra Leone", explica, preocupat perquè, malgrat que ell té permís de llarga durada, el seu fill nascut aquí té problemes de papers. També el portaveu de la comunitat índia en el tancament, Parmar Manjit Singh, va tancar el 2010 l'empresa que va muntar com a autònom en la construcció, però segueix actiu com a president de la Unió de l'Índia a Catalunya.

Més continguts de