No són populars, no juguen en les lligues mediàtiques ni guanyen premis i, no obstant això, com els herois anònims, són imprescindibles. El visionari Bertolt Brecht els va definir d'una manera clara: "Hi ha homes que lluiten un dia i són bons. N'hi ha uns altres que lluiten un any i són millors. Hi ha els qui lluiten molts anys, i són molt bons. Però hi ha els que lluiten tota la vida, aquests són els imprescindibles". Un d'ells és José Sanchis Sinisterra, autor -per a qui no el conegui- d'obres com Ñaque, o de piojos i actores , Perduda als Apalatxes , El cerco de Leningrado i la molt reconeguda ¡Ay Carmela!.
El dramaturg i pedagog valencià, fundador de la Sala Beckett i home compromès, segueix al peu del canó. Va marxar a Madrid, tot i que conserva el seu pis a Sant Cugat, perquè a Catalunya no vam saber apreciar la seva enorme vàlua, a banda d'altres causes familiars, i quan ha fet els setanta anys reprèn la marxa i llança el Nuevo Teatro Fronterizo (NTF) amb la mateixa valentia i optimisme que antany. L'antic, el Fronterizo a seques, va ser un dels projectes teatrals amb els quals s'escriu la història, però va desaparèixer després d'assumir el seu fracàs. Fracàs? Potser el de la societat en la qual s'inseria. En tot cas, el fracàs del que és utòpic. Tornant als orígens, Sanchis Sinisterra i un grup d'adlàters s'han instal·lat en una antiga cotilleria del Lavapiés madrileny per començar a caminar, amb la vista posada a aixecar una sala teatral.
El viatger impenitent -la seva labor pedagògica al món llatinoamericà i a Espanya és àmplia- planteja un nou projecte connectat amb les preocupacions i els temes que l'ocupen des de fa anys. "Hi ha un teatre fronterer íntimament cenyit al fluir de la Història; la Història que, no obstant, l'ha ignorat sovint...", ens diu Sanchis Sinisterra. Així, per què fer-ho? Doncs perquè ara com ara el teatre prescindeix de la investigació i, encara pitjor, hi ha una renúncia implícita "a tenir incidència en la societat civil". El NTF proposa àrees temàtiques d'actualitat candent, com són el teatre en relació amb la filosofia, la ciència i la visibilitat de la dona; el teatre d'altres països, del Brasil a la Xina, i l'aspecte social del teatre. Que lluny que queda aquesta coherència vital, aquest compromís intel·lectual! Podem estar contents de conèixer un imprescindible. Tot i que a ell no li agradarà saber que l'enllustrem d'aquesta manera.
