Publicitat
Publicitat

Lluís Pasqual: “Lorca ataca un principi de les dretes: que la gent, com més ignorant millor”

Director teatral Debut Després de desenes d’estrenes teatrals, Lluís Pasqual debuta literàriament als 64 anys amb ‘De la mano de Federico’ (Arpa), on entrellaça la vida i l’obra de García Lorca amb la seva pròpia biografia. Un llibre ple de revelacions, intimitats i dosis d’amor

Lluís Pasqual alterna aquests dies els assajos d’ A teatro con Eduardo al Teatre Lliure amb la presentació de De la mano de Federico, un llibre de records, apunts, intimitats i especulacions sobre la vida i l’obra d’un dels poetes que estima més intensament i que més ha representat, García Lorca. O Federico, com li diu ell, com si fossin família. Germans.

Garía Lorca deu haver sigut tema de moltes converses a la teva vida.

Sí. Jo no tinc hobbies, no pinto, ni m’agrada pescar. Els meus hobbies van relacionats amb la feina i en Lorca n’és un. He tingut la sort de poder coneixe’l no només a través de lectures sinó de gent pròxima, família i amics. És una persona que m’ha acompanyat al llarg de la vida i que m’ha provocat curiositat. Per entendre la seva obra cal entendre la seva vida, perquè el que hi reflecteix són les seves pulsions, desitjos, sentiments, i de seguida t’agafen ganes de saber com era.

Una estudiant universitària egípcia et va preguntar fa anys: “Quins són els grans temes que travessen Lorca?” Una resposta que no vas poder donar fins molt més endavant. Lorca necessita una digestió.

Li vaig contestar, però al cap de set o vuit minuts vaig pensar: no pot ser una resposta tan llarga per a una pregunta tan curta. Em faltava una feina de síntesi. Lorca l’he anat coneixent a mesura que he entrat dins la seva obra i m’han acompanyat converses, documents, cartes, originals... i d’inventar-me coses, perquè, a partir del que sé, m’imagino coses que potser són veritat o potser no.

L’Eros és el motor de la seva obra.

I s’entén, perquè és una persona que mor als 38 anys. Per a mi, hi ha quatre temes. L’amor, que és la passió, i per tant també l’absència de l’amor. Això porta a la soledat, que és l’altre gran tema. La mort hi és molt present, no només d’una manera metafòrica, sinó molt concreta i fora del dogma catòlic, al tercer cant del Llanto por Ignacio Sánchez Mejía. El quart és la màscara, la capacitat que tenim d’enganyar els altres per necessitat o per mentir, per inventar-nos una altra personalitat. A nivell artístic, el teatre és la representació de la màscara, l’engany. Per això a Comedia sin título i a El público busca “ el teatro bajo la arena ”, un teatre que trenqui amb el teatre convencional, d’entreteniment.

Aquestes són dues obres especials perquè vas dirigir-les primer.

Vaig trobar que no les havia fet ningú.És molt estrany que, de cop i volta, un director rus es trobi dos Txékhov que no s’han fet mai. A mi m’ha passat i he tingut l’alegria i la sort de fer-los per primera vegada. Després d’ El público un es mira el teatre des d’una altra banda. Lorca, Shakespeare, Txékhov, Goldoni, Beckett... et fan circular per sentiments que normalment no utilitzes i, quan ja són a la superfície, són capes que vas sumant.

És el Lorca que més t’interessa?

El Lorca folklòric, el que es va intentar apropiar el franquisme sense sortir-se’n del tot, lligat als gitanos i Andalusia, el del Romancero gitano, és un Lorca que coneixia però no hi havia entrat. Jo vaig començar pel més autèntic, per les obres on es reflecteix a ell mateix, el més revolucionari, el de Comedia sin título, Poeta en Nueva York i El público.

Per què creus que se t’ha generat aquesta proximitat amb Lorca?

Un poeta americà em va dir: “La primera vegada que vaig llegir Lorca em vaig preguntar: «I aquest home com pot saber el que em passa a mi?»”. És el que ens passa a molts. Les penes d’amor, les angoixes i els dubtes polítics ens passen a nosaltres, però ell ho sap dir. Quan un troba les paraules per explicar el desassossec que no sap anomenar és com quan et donen el diagnòstic d’una malaltia: no t’han curat, però posar-hi nom és important.

T’enerva que es digui que Lorca era apolític.

Perquè és una cosa que va sorgir de la mala llet del franquisme. Convertir-lo en un poeta folklòric el va despolititzar. I no cal recórrer a la seva vida, només cal veure la seva obra per veure-hi el compromís. Una persona que és capaç d’escriure el Grito hacia Roma, d’enfrontar-se a l’Església catòlica del 1936, de crear La Barraca i anar-se’n a un poble amb un 80% d’analfabets a muntar Calderón a la plaça, em sembla que són gestos inequívocament polítics. El que no era és un home de partit, com la majoria d’artistes del món.

Les seves croades encara tenen sentit avui.

Lorca intentava atacar un principi de les dretes espanyoles més reaccionàries, sempre lligades a l’Església, que és que la gent, com més ignorant, millor. Al final de Grito hacia Roma, Lorca demana « que se cumpla la voluntad de la Tierra / que da sus frutos para todos ». És una cosa que el 2016 no hem superat. I Lorca és un defensor del dret a la llibertat de la dona. Té la mateixa força i vigència, i actualitat. Toca els punts neuràlgics dels problemes de la societat espanyola i els dóna forma de poesia i teatre. És un gran autor.

Al llibre traces paral·lelismes misteriosos entre la teva i la seva biografies, noms que coincideixen, dates (sou nascuts el 5 de juny), el paper de l’Espert i la Xirgu... Creus...

No crec en la reencarnació (riu). Crec que estem envoltats de coses que ens podem explicar a nivell científic i d’altres que no. Estic segur que no hi ha res predeterminat, però també que les casualitats no existeixen.

Més continguts de