El primer dia que Rosa Dachs va sortir a córrer va fer 350 metres i es va haver d'aturar dues vegades. Era el febrer del 2009 i feia només un mes que havia acabat un any de tractament de radioteràpia i quimioteràpia per curar el càncer de pit que patia.
Mai fins llavors havia fet atletisme però un dia, asseguda a la terrassa d'un bar a l'estany de Banyoles, on viu, va veure gent corrent i es va dir: "Per què no ho provo?" Dit i fet. L'inici no va ser gaire encoratjador però això no la va desanimar i es va anar marcant petits objectius. Superats els primers 350 metres, el següent pas era fer una volta sencera a l'estany. Fet. Després van venir les curses de 10 quilòmetres. Objectiu complert. I ara, la seva "il·lusió" és completar una mitja marató: 21 quilòmetres. I no una de qualsevol, la Mitja de Granollers, que aquest any té un vessant solidari, ja que es recolliran fons contra el càncer. Per a la Rosa, és una paraula familiar. Fa quatre anys li van diagnosticar un càncer de mama. Tenia 45 anys. Tot i el neguit, ara ho recorda com una "etapa feliç" de la seva vida: "Sempre he volgut fer un balanç positiu de la malaltia, és una experiència de la qual he après molt".
Vida darrere del càncer
No nega que el tractament "va ser difícil" i que el càncer és la segona causa de mort a Catalunya. Però també és cert que cada cop més persones afectades sobreviuen i la Rosa vol que el seu testimoni serveixi per explicar que "darrere del càncer hi ha vida". Ella en parla amb naturalitat. Ha escrit un llibre sobre la seva experiència - Eclipsi - i fa xerrades a grups de pacients oncològics. "Encara hi ha molts malalts de càncer per a qui és un tabú i no en volen parlar", diu. Però normalitzar la imatge que es dóna del càncer pot ajudar "a veure que hi ha altres persones que han passat pel mateix i han tirat endavant", assenyala la Rosa. Ella té clar que l'energia que malgastem queixant-nos -"que és la primera reacció i la més fàcil"- val més destinar-la "a lluitar, a aprofitar el temps i a fer coses per tirar endavant". En el seu cas, córrer n'és una. És una activitat que la fa sentir bé i un exercici "d'autosuperació". "Córrer enganxa", diu.
Potser també hi té a veure que corre en un entorn natural privilegiat: l'estany de Banyoles. No es posa música. Li agrada córrer en silenci mentre ordena les idees i sentir els sons del dia que s'aixeca, ja que acostuma a córrer de bon matí. Ella mateixa se sorprèn de la fortalesa amb què va afrontar la malaltia. Va intentar que el càncer canviés el mínim possible la seva vida i la del seu marit i les seves dues filles. Va triar la manera de viure-ho. "El malalt ha de marcar les pautes i jo no en vaig voler fer un drama", explica. Tot i que físicament estava molt més cansada, va intentar mantenir les seves rutines. El càncer també li ha servit per prendre consciència del valor de les coses, de l'amistat i de descobrir noves aficions, com ara la pintura i l'esport.
