Publicitat
Publicitat

La banda va oferir quasi tres hores de grans èxits

L'espectacular sobrietat d'uns Bon Jovi maratonians

Himnes de rock olímpic per a tots els públics a Montjuïc. Això és el que van oferir Bon Jovi dimecres en la seva setena visita a Barcelona. Amb aproximadament 45.000 entrades venudes, l'Estadi Lluís Companys preludiava cerimònia massiva, d'aquelles en què el públic, de tan heterogeni, esdevé homogeni: parelles de mitjana edat amb fills, escamots d'adolescents i algun heavy vuitanter secció laca i malles.

La banda de rock dur més assequible de la història no va decebre ningú. Sobretot pel que fa a la durada del concert, també olímpica: gairebé tres maratonianes hores de grans èxits, amb espai també per a alguna sorpresa.

Amb quinze minuts de retard, la banda va aparèixer a l'escenari amb el líder vestit amb una casaca vermella de ressonàncies tsaristes i beatleianes. Directes a la jugular: el primer tema va ser Raise your hands , una invitació a aixecar les extremitats i a proclamar als quatre vents la creença en la canya roquera d'esperit bonista. Riffs de guitarres moderadament punxeguts, rebaixats amb teclat d'almívar.

A la recta inicial del concert, a un escalfament amb clàssics ( You give love a bad name i Born to be my baby ) va seguir We weren't born to follow , del recent disc The circle . Tot i la manca de caràcter d'himne, els vídeos d'imatgeria i proclames polítiques tan ambigües com inofensives ("llibertat", "és el teu moment") van escalfar del tot els ànims.

A aquestes altures de la pel·lícula no es pot dir que Jon Bon sigui el frontman més original del món, però domina l'artesania d'hipnotitzar estadis. Encara que sigui amb trucs com fer picar de mans 40.000 persones i regalar postures de rendició sentida al guitarreig del seu soci Richie Sambora. Després d' It's my life i In these arms , es van endinsar en la collita recent, més pròxima a la del seu paisà de Nova Jersey, Bruce Springsteen, que al suau hard-rock dels seus inicis.

Treballadors milionaris

Les sorpreses que havia anunciat el cantant no es van fer esperar: a Bad medicine va intercalar-hi un popurri dels ritmes selvàtics de Buddy Holly ( Not fade away ) amb Vertigo d'U2. Una picada d'ullet a l'altre gegant del rock d'estadis, que han superat en recaptació. L'obligat i humanitzant interludi acústic, en un petit escenari entre el públic d'entrada VIP, va ser un recés cap a la recta final. Que més que de cent metres va ser d'una milla. Someday I'll be saturday night , Have a nice day i Faith van desembocar en una traca final en què Wanted dead or alive i Livin' on a prayer van causar més d'una lipotímia. I ja fregant la matinada, dos bisos inesperats.

Conclusió: Bon Jovi ha trobat la pedra filosofal per seguir fent rendible el rock d'estadis. Un muntatge molt sobri -i econòmic, si es compara amb els excessos d'abans-, que més que enlluernar acosta la imatge del divo als quatre punts de l'estadi, n'és la clau. Fins i tot els focs artificials eren en vídeo. Si a això hi afegim un esforç de convicció escènica de tres hores, com cantava a Lay your hands on me , " satisfaction guaranteed" . Que, per cert, no van tocar. Però 45.000 fans satisfets no es poden equivocar. Bon Jovi, multinacional honrada, seriosa i treballadora del rock corporatiu.

Més continguts de