Mantes robades, vambes de córrer i brètzels: a dins la Marató de Nova York

Nova YorkA l’avió se’ns reconeixia per la cara d’excitació, per les bromes gremials, pels rellotges grossos d’aquests de córrer al canell i les vambes de córrer. Molts de nosaltres les duem posades perquè “si em perdessin la maleta, almenys tindria les vambes”. Les vambes que faran aquesta marató, la més emblemàtica del món, la que tothom que corre vol fer, han estat degudament pressupostades, triades, emprovades i provades. En el meu cas, a la carretera de les Aigües, ara fa tres setmanes (com manen els cànons entrenadors de les maratons) trenta quilòmetres, ni un més ni un menys. Són unes New Balance Vazee. Cada corredor té unes raons per a les seves (Brooks, Mizuno, Nike...) i la meva és que vaig fer la primera marató, la de Barcelona, amb unes New Balance (que ara ja estan trinxades i que no llençaré). També, alguns, duem una jaqueta blava amb el nom de l’agència de viatges especialitzada en maratons i on es llegeixen les sigles màgiques: NYC Marathon. La Marató de Nova York.

La jaqueta -a part de ser un gadget cobejat- serveix perquè a la duana, en veure que vas amb una agència, et deixin passar amb poques preguntes. Però tot i les jaquetes, a la duana la policia s’endú alguns dels nostres acompanyants (que també la duen, la jaqueta) a una habitació per fer comprovacions suplementàries. La dona de l’Arcadi Alibés, el periodista de TV3 (que correrà aquesta marató per catorzena vegada), es diu Sánchez de cognom. I com que Sánchez és un cognom “molt habitual”, volen comprovar-lo. Ella no corre, l’acompanya, i, de fet, durant el vol, ens ha explicat els millors llocs per anar a veure passar la cursa per als “ supporters ”. “Agafes el metro i vas fins a Brooklyn, que és el quilòmetre catorze. Allà, a part de veure l’ambient de casetes baixes, ho veus molt bé”, deia. El meu home, que tampoc corre, també ha estat un dels escollits per acompanyar una dona policia parsimoniosa, però en aquest cas no ens sorprenem gens. Fa cara de sospitós i sempre li toquen els “controls aleatoris”.

Pagar per tot

“Viatjo sola”, em diu una dona, mentre esperem que surtin els retinguts. “Aquesta marató és el meu regal dels cinquanta anys”. No s’emporta la família perquè el viatge, amb el dorsal inclòs, és molt car. Per poder tenir dorsal pots fer diverses coses. La barata: participar en un sorteig on, si després de cinc ocasions no t’ha tocat, el tens automàticament. La fantàstica: acreditar una bona marca (que cap dels que som aquí podem fer). La cara: pagar. Jo vinc perquè estic fent un llibre sobre això que fem, de córrer. A l’editorial m’han avançat drets d’autor en forma de dorsal i bitllet d’avió.

Pagar per tot. El marxandatge associat a la marató és increïble i, mentre esperem que surtin els sospitosos, enraonem sobre el fet que a la de Barcelona podrien copiar algunes de les coses que fan aquí. A la web, pots comprar samarretes commemoratives on hi diu “entrenant la Marató de Nova York”. És clar que molts dels corredors les compraran per, un cop arribats als seus països d’origen, posar-se-les per entrenar-se a les seves carreteres de les Aigües. I una altra cosa. Hi ha la possibilitat d’inscriure (pagant) un amic o familiar com a “Go go boy ” o “ Go go girl ”. Aquest té dret a entrar a la meta amb tu i sortir a la foto. El nom juga amb el doble sentit. Suggereix estriptis però també fa referència a la paraula que els aficionats criden quan veuen passar algú: “ Go! Go! ” Els que ja l’han fet i hi tornen em diuen que cap marató és com aquesta. Que a tots els barris -excepte al jueu, que van a la seva- animen i aplaudeixen i criden el teu nom. Que després, si vas pel carrer amb la medalla, et feliciten.

Les mantes de l’avió

Ja surten els sospitosos. Entre una cosa i l’altra s’ha fet la una del migdia, però per a nosaltres són les sis de la tarda. Pensem si hem d’anar a “dinar”, tot i que a l’avió no han parat de donar-nos menjar. Brètzels i refresc a les vuit del matí, pasta i pastís una hora més tard, pizza i magdalena al cap d’una estona. Si no fos per la marató tornaríem farcits a casa. No vull pensar en l’avituallament que hi haurà al llarg de la cursa. Potser serà el primer cop que, un cop acabem, pesarem més. “¿Heu robat la manta de l’avió?”, diu un home, que ha fet la marató moltes vegades. “Va bé per a l’espera, per no morir-se de fred”. Es refereix a diumenge, quan el ferri ens deixi a Staten Island i allà, als corrals, hàgim d’esperar més de tres hores fins que no ens toqui sortir (sortim per onades i de diferents llocs). Tothom porta roba vella per abrigar-se que, després, abandona allà. Després, la recullen i es dóna a beneficència. Aquesta pot ser una explicació per la qual els pobres de Nova York, que en són molts, sempre van vestits amb xandalls. “Però de vegades te les prenen, eh, les mantes?”, contesta en Fernando Pineda, que és corredor aficionat i té una agència que porta un grup de Barcelona i Madrid. “¿Saps què passa?”, fa. “Que en realitat els atemptats de Boston havien de ser aquí, a Nova York, però la marató es va suspendre per l’huracà. I això que porteu les mantes de l’avió, segons com, no els agrada”.

“A la marató, aneu?”, pregunta una senyora catalana. “Sí”, contestem nosaltres, contents, perquè ja ens hi trobem. “I aquesta quants quilòmetres fa?”, demana ella. Perquè sempre hi ha una senyora que es pensa que cada marató té un nombre de quilòmetres diferent i que la de Nova York, com que els americans tot ho fan a l’engròs, deu ser més llarga. Córrer per una ciutat és capturar per sempre aquella ciutat. Per això quan demanes consell als que ja han corregut aquesta marató et diuen tots els mateix: “No corris, gaudeix”. Ho intentarem.