'Pa negre' arrasa i s'emporta tretze premis Gaudí

BarcelonaIsona Passola, productora de Pa negre , va pujar ahir a la nit a l'escenari del teatre Arteria Paral·lel per recollir el premi a la millor pel·lícula en llengua catalana amb què finalitzava una cerimònia que certificava amb aclaparadora rotunditat el triomf de la pel·lícula d'Agustí Villaronga, una excel·lent adaptació de textos d'Emili Teixidor, ambientada en una postguerra sense maniqueismes ni lectures polítiques previsibles. La força de les seves interpretacions i la solidesa del conjunt, conduït sense vacil·lacions per Villaronga, han conquerit primer el públic i després els votants de l'Acadèmia del Cinema Català.

És un èxit sense precedents: en les dues edicions anteriors dels Gaudí, les pel·lícules guanyadores ( Tres dies amb la família el 2010 i El cant dels ocells el 2009) no es van emportar més de tres premis cadascuna. Ahir, en canvi, la pel·lícula guanyadora va conquerir tretze guardons, començant per les categories tècniques (millor fotografia, direcció de producció, so, maquillatge i perruqueria, vestuari i direcció artística), les dramàtiques (millor actor secundari, actriu secundària i protagonista femenina) i les principals (millor música original, guió, director i pel·lícula en llengua catalana). Alguns estaven cantats, com els de Nora Navas com a actriu protagonista -que no va poder recollir el premi en persona- i Agustí Villaronga en les dues categories en què estava nominat, guió i direcció, però d'altres no estaven tan clars abans de començar l'acte, tot i que la repetició de la cantarella guanyadora de Pa negre al llarg de la nit va reduir el misteri a mínims.

La resistència

Una de les poques sorpreses de la nit va ser el premi al millor actor protagonista masculí per a Eduard Fernández, que, tot i que surt a Pa negre encarnant un mestre amb tendències pedòfiles, estava nominat per La mosquitera , el film d'Agustí Vila on interpreta el pare d'una disfuncional família. Ara bé, és un pèl ridícul parlar de sorpresa quan un dels millors actors de cinema que hi ha Catalunya guanya un nen com Francesc Colomer, tot i que el seu treball interpretatiu sigui extraordinari.

L'altra pel·lícula que ha resistit l'embranzida de Pa negre és Buried , la cinta de Rodrigo Cortés. Aquest angoixant thriller , rodat de principi a fi amb un sol actor en una caixa de fusta, s'ha proclamat guanyador en la categoria de millor pel·lícula en llengua no catalana i també, en competència amb Pa negre , en la de millor muntatge, del mateix Cortés. El director, per cert, tampoc no va poder comparèixer en la gala per la coincidència dels Gaudí amb els premis Forqué, que organitza l'Egeda (Entitat de Gestió dels Drets dels Productors Audiovisuals).

Sense sorpreses

La resta de categories no van presentar gaires més sorpreses. En l'apartat de documental es va imposar Bicicleta, cullera, poma , en què l'expresident Pasqual Maragall i la seva família obren la porta de la seva intimitat i parlen sense embuts de l'Alzheimer i les seves conseqüències. El film de Carles Bosch es va imposar a Maria i jo , de Félix Fernández de Castro, l'altra candidata amb possibilitats, una adaptació del còmic homònim de Miguel Gallardo sobre la seva relació amb Maria, la seva filla autista.

En la resta de categories no participades pel film de Villaronga, destaca la millor pel·lícula europea per a La cinta blanca , de l'austríac Michael Haneke, la millor pel·lícula per a televisió ( Quatre estacions , de Marcel Barrena) i l'incomprensible premi a Els caps de drap al país on sempre brilla el sol , millor pel·lícula d'animació, categoria en què tan sols es van inscriure dues pel·lícules i que l'Acadèmia faria bé de replantejar-se per a futures edicions dels Gaudí.

Tampoc va sorprendre, perquè ja estava anunciat, el premi Gaudí d'Honor per a Jordi Dauder, un actor amb una filmografia de més de seixanta títols que no pot ser recordat tan sols com el Mateu Montsolís de Nissaga de poder . Dauder va necessitar ajuda per arribar a l'escenari, però no per parlar amb força, coratge i serenor en el moment més emocionant de la nit. "És un honor formar part d'aquesta professió", va dir Dauder abans de fer una reivindicació de la feina d'actor, fent també una crida a la responsabilitat de l'intèrpret davant la societat.

Va ser l'instant àlgid d'una gala que va conduir Quim Masferrer amb menys gràcia que alguns dels presentadors puntuals dels premis, com Joan Pera o Clara Segura, però que sí va brillar en els esquetxos paròdics de les pel·lícules nominades, i no tant en el número musical.

L'èxit de Pa negre és l'èxit d'un cinema català independent, amb voluntat popular però sense obsessió per agradar a tothom, però sobretot l'èxit del mallorquí Agustí Villaronga, un cineasta amb una carrera personal, fins ara esquiva a l'èxit, que va encetar fa més de vint anys Tras el cristal (1987), un film que malgrat les evidents diferències, comparteix amb la darrera obra del director una mateixa visió pessimista de l'ésser humà i una obscura fascinació pels monstres que tots portem a dins.