Publicitat
Publicitat

Què passa al mític local del carrer del Tigre?

La Paloma, el misteri irresolt d'un 'meublé'

La Paloma està oberta. Ara s'ha de buscar al carrer del mateix nom del Raval, molt a prop de la seva antiga adreça: Tigre 27. També ha canviat d'activitat, responent a la discreció que exigia el veïnat afectat per la desbordant alegria de la seva clientela. La Paloma llueix ara dues estrelles en la seva façana. La Paloma ja no molesta a ningú perquè és un hotel que exerceix de meublé .

És fàcil heretar un nom i difícil fer-se un nom com el que s'havia guanyat la sala La Paloma en cent anys d'història, fins que a principis del 2008 el propietari, Pau Solé Ribas, es va rendir i amb els 7,2 milions d'euros obtinguts prèviament per la venda a l'Ajuntament de la Sala Cibeles es va esfumar i va deixar al carrer del Tigre una incògnita oberta fins avui. El final de dos anys de batalla declarada amb els veïns que compartien paret amb la sala, conats d'insubmissió davant d'un consistori que aplicava l'ordenança antisoroll i l'ambigüitat pública respecte a la convivència cívica i el valor del patrimoni sentimental de la ciutat. Fa poc més d'un any, un jutjat contenciós administratiu va anul·lar l'ordre de tancament. Sentència no ferma i recorreguda.

Barcelona demostra que té poca capacitat per defensar la seva memòria de la nit. Ahir La Paloma, avui l'Arnau. El focus de l'actualitat ha estat cruel amb una sala que el 1925 -transformada pels escenògrafs Moragas i Alarma- es va proposar enlluernar amb una decoració d'estil versallesc en la qual Dalí o Picasso podien sentir-se com Toulouse-Lautrec al Moulin de la Galette, encara que La Paloma mai va voler ser tan canalla . Per això Ramon Daura tenia un exèrcit de cambrers preparats per mantenir l'ordre.

És incomprensible el menyspreu pel tresor de la personalitat. Un intangible que fidelitzava a La Paloma una parròquia de balls de tarda amb orquestra, convocava fins a la matinada una nova clientela políglota animada pels DJ i facilitava en una hora bruixa la rara complicitat de diferents edats de noctàmbuls, dels 70 als 18 anys. Un cas únic de festa transgeneracional.

A aquest local se li ha negat la possibilitat de reinventar-se i demostrar que podia ser, pel seu innegable caràcter, el Palau de la Música del music-hall . El Molino ha entrat en una altra categoria després de la transformació arquitectònica. La memòria és un assumpte que ha resolt en les seves aspes de neó. El viatge en el temps només podria ser possible entre l' horror vacui plasmat per Armada i Moragas. Així ho va entendre Mario Gas quan va fer de Mr Higgins amb Guillermina Motta i la va convertir el 1971 en cupletista a l'espectacle Remena, nena . Encara que la iniciativa no va quallar, el 2004 l'Off Grec del Fòrum de les Cultures es va establir al carrer del Tigre per a un cicle de cabaret que va portar de Berlín la modernitat de Meret Becker i va muntar un espectacle de cobla dirigit per Josep Costa ( Él vino en un barco ).

No tot han estat lluentons, poc abans de caure en l'oblit (gener del 2006), La Paloma va ser el lloc per instal·lar la gàbia de Floquet de Neu perquè el finit goril·la es va esplaiar en els seus pensaments a través de la dramatúrgia de Juan Mayorga i les arts interpretatives de la companyia Animalario. El mateix autor i la mateixa companyia que va triar aquest local per muntar el saló de banquets de La boda de Alejandro y Ana .

Un teatre irreverent, paròdic, crític que li esqueia molt bé, a La Paloma. La mateixa paradoxa entre continent i contingut que sorprèn l'espectador quan entra per primera vegada a la bombonera rococó que a Berlín acull la seu de la companyia de Bertolt Brecht. Un enlluernament decoratiu que aïlla el públic de l'exterior i el transporta a una dimensió en la qual només importa la ficció conscient.

Més continguts de