Pasqual Maragall: el llegat d'un visionari
El llegat de l'excalde i la seva visió de la ciutat metropolitana sustenten la tesi que acaba de publicar Mariona Tomàs Fornés
BarcelonaPassejant pel carrer Hospital en direcció a la sala Mirador del CCCB, penso en aquell Raval dels anys setanta en el que vivien els meus avis i en el gran canvi que va impulsar l'alcalde Pasqual Maragall en la fisonomia depressiva del barri. Llavors ningú l'anomenava el Raval, i tothom el coneixia com el Districte Vè o el Barri Xino.
Organitzada per la Fundació Catalunya Europa presidida per Ernest Maragall, se celebra la xerrada “Governar la Barcelona real: Pasqual Maragall i el dret a la ciutat metropolitana”, títol del llibre que acaba de publicar Mariona Tomás Fornés, Professora de Ciència Política de la Universitat de Barcelona.
En aquests tipus d’actes, la categoria dels 'crooners' és important. Si el paper del Tete Maragall és el de Ed Sullivan, els tres 'crooners' que acompanyen a Tomàs Fornés són cap de cartell: Gerardo Pisarello, Xavier Roig i Jaume Aroca. Tres mosqueters i una d’Artagnana amb una clara vocació memorialística.
Encara que Ernest Maragall considera que el projecte metropolità que tenia el seu germà encara està pendent, el cert es que ningú pot negar la petja que ha deixat l’alcalde que va portar Barcelona a la modernitat,a pesar que hi hagi detractors que reneguen de la pèrdua ètica de la memòria en benefici d’un esteticisme 'prêt a porter'. Barcelona sempre ha sigut una ciutat de debat.
“Des d’un punt de vista sentimental, jo que sóc de Sant Adrià, Maragall ens va recuperar el blau del mar gràcies al recol·lector”, diu Jaume Aroca. La feina i el somni de Pasqual no va ser fàcil. Fent un símil bíblic, en alguns instants va semblar la lluita de David contra Goliat.
La ciutat metropolitana que Maragall imaginava tenia com a característica la descentralització del poder i la unitat a través d’un moviment constant dels seus habitants. “La ciutat de la gent”, l’anomena Xavier Roig, en contra del catalanisme imperant de la llavors totpoderosa CiU, els propis alcaldes de las ciutats radials governades pel PSC i el PSUC i, també, del poder central. “Les cartes que he trobat entre Pujol i Maragall són extraordinàries per entendre dues concepcions antagòniques del que havia de ser Barcelona”, explica Mariona Tomás.
La idea de Maragall, en contra del que opinava el mateix Oriol Bohigas, no era annexionar territoris per passar dels 27 municipis a 1 de sol. Maragall respectava l'autonomia local. Els pilars del pensament maragallià eren polítiques redistributives i de cohesió social, governar amb la força d’un funcionariat eficaç i crear relacions de germanor amb les ciutats metropolitanes. “Maragall tenia clar que la supervivència de Barcelona només estaria garantida si entrava dins del mapa de les ciutat globals”. Una frase de Maragall era que el que era bo per Barcelona era bo per Catalunya. Un poder metropolità que feia témer la pèrdua d’autoritat per part del govern de la Generalitat pujolista.
“El llegat de Maragall és enorme”, admet Pisarello, que es refereix a l’exalcalde com a un poeta solitari. “La paradoxa”, segons Pisarello, “es que molts dels seus somnis s’han complert però ara s’han de controlar seguint els paradigmes de las societat actual”. És cert. L’esperit europeista està en crisis, i encara que el context convida a la unitat, no hi ha diners. “La cooperació ens ajudaria en temes com el de l’habitatge”.
El llegat de Maragall, el polític que considerava les rondes com el carrer major de l’Àrea Metropolitana, sembla més viu que mai a pesar de la desaparició de la Corporació Metropolitana. El col·loqui ha deixat clar que la poesia maragalliana ha sobreviscut a la prosa de la política
