L'altra zona verda
"Cal urbanitzar el camp i ruralitzar la ciutat", va dir Ildefons Cerdà. Un cop feta realitat la primera part de la màxima, ara s'està desenvolupant la segona. L'agricultura urbana té més demanda que mai.
Barcelona"Els horts de subsistència dels anys 40, 50 i 60 són un mal record associat al barraquisme i a les penúries de la dictadura", afirma Pep Ordóñez, responsable de la xarxa d'horts municipals de Barcelona. L'agricultura urbana promoguda per l'Ajuntament és el signe d'una altra època, deslligada de la fam. "Ara es cultiva per passar-ho bé", subratlla.
La xarxa a Barcelona està formada per 12 horts que sumen 326 parcel·les per a un total de 500 usuaris, majoritàriament persones grans. A la resta de Catalunya hi ha 37 municipis més que també han implantat aquesta experiència i que sumen prop de 2.000 parcel·les més. I la producció? Ordóñez és taxatiu: "No es comptabilitza". Davant la insistència, revela una dada: "Un sol usuari pot tenir 100 tomaqueres: si una tomaquera ben cuidada pot donar 20 kg de tomàquets, això voldria dir 2.000 kg per parcel·la". Aquesta producció no entra al mercat perquè així ho estipulen les condicions.
El primer de l'Eixample
"Abans això era un solar ple de rates i veure'l ara és una meravella", afirma Àngel Mochales al costat d'una mena de tubercle estrany. Explica que ha crescut d'una llavor que va portar de Budapest perquè el seu gendre és hongarès. Aquest és el toc diferencial de la seva parcel·la. És una de les 20 de què consta el primer hort urbà de l'Eixample, situat entre els carrers Lepant i Padilla. L'espai, ple de cols, enciams i bledes, està molt ben ordenat i la sensació de pulcritud és total. S'hi veuen armaris individuals per guardar-hi els estris i la roba, lavabos adaptats i, fins i tot, una taula de pícnic. L'Àngel va venir el 1961 de Guadalajara, i va treballar enrajolant piscines i poliesportius fins a la jubilació. Des que li van adjudicar aquest espai, ara fa quatre anys, no ha deixat de venir-hi ni un sol dia. "Només mirar i passejar per aquí em relaxa molt".
"El tipus de persona que treballa als horts és l'antítesi dels avis de dòmino o de sofà, són gent activa a qui agrada molt la llibertat", explica Pep Ordóñez. I reconeix: "De vegades alguns caràcters xoquen". Cal abandonar tota idea de bucolisme: si hi ha un conflicte previ, aquí es reproduirà. Ordóñez ha conegut casos d'antics obrers de la Seat que, un cop jubilats, han coincidit a l'hort de la Zona Franca. "A un exoperari li va tocar una parcel·la al costat de la persona que el cronometrava a la fàbrica", explica. En realitat, però, els expedients són mínims i la immensa majoria dels usuaris compleix amb el contracte que estableix l'ús de mètodes ecològics de conreu i unes determinades normes de comportament.
Pagesos d'altura
"Tot això ho he fet perquè estimo la terra", diu transcendent Joan Carulla mentre dibuixa una panoràmica amb el dit sobre els 250 m de conreus al terrat d'un edifici del carrer Navas de Tolosa. Aquest hort presenta ara l'aspecte típic de l'hivern, però no és difícil d'imaginar-se'l a la primavera amb vint varietats de fruits i hortalisses creixent i l' skyline de la ciutat al fons. En Joan no és el típic pagès urbà que comença amb quatre testos i un manual a la mà. Va ser pagès de debò a la seva Lleida natal fins als 27 anys. Fa també 27 anys que va recrear una porció del seu paisatge emocional a Barcelona. Reconeix que la nostàlgia va ser molt important a l'hora d'emprendre aquesta aventura solitària. Tot, absolutament tot, és obra seva. No creu gaire en els espais col·lectius i no hauria anat mai a un hort de l'Ajuntament.
Tot i això, està disposat a obrir la porta i explicar el que calgui a les persones que volen a aprendre. En Joan, que és el propietari de l'edifici, hi ha instal·lat un sistema de captació d'aigües pluvials molt útil. Què li dóna l'hort? Respon sense vacil·lar: "La millor collita és la que no mou la balança, ho pots dir com vulguis, pau interior o salut, que és el mateix". I no s'està de fer una confessió que no li recomanarien des d'un departament de màrqueting: "La veritat és que em sortiria més a compte comprar aquest menjar al súper però, insisteixo, veure créixer les plantes no té preu". A Pep Ordóñez li agradaria que iniciatives com la de Joan Carulla es multipliquessin. Però precisament l'èxit és un altre fre per repensar el model. Ordóñez afirma: "La demanda supera amb escreix l'oferta i no donem a l'abast per atendre totes les peticions". El repte és trobar lloc en una ciutat tan densa en què pràcticament no queden espais lliures. Pep Ordóñez somia tenir 72 horts urbans, un per barri. On i com ja és una altra història.
