Publicitat
Publicitat

Protocols

"JA N'ESTIC FINS ALS COLLONS de dormir amb els pantalons". El Peck fa el primer solo del Blujins roc , un dels rock'n'rolls que ens va deixar el Joan (Ninyín). Després el segueix el Xarim amb un so ben esmolat.

ERA EL PRIMER HIVERN amb el management de Doctor Music i algú va decidir que havíem d'anar a Londres. Els mànagers sempre han tingut l'obsessió de vestir-nos. Deu ser per allò del glamur. Recordo que en Pep, el bateria, va sortir d'una botiga tot vestit de cuir blanc, camperes incloses i jaqueta de serrells, estil Elvis a Las Vegas. Jo em vaig comprar uns pantalons de pell que dinou anys després encara arrossego els dies de fred. En Joan es va comprar un abric de hippy mal adobat que li arribava als peus, en un mercat de Camden.

L'ESTIU SEGÜENT anàvem tots dos amb el seu 4 x 4 de cinquena mà amb la carrosseria de color verd guàrdia civil. Feia una calor bestial i el cotxe feia una pudor encara més animal. Li vaig comentar a en Joan, però no em va fer gaire cas. Quan vam baixar i vam obrir al darrere per descarregar em va semblar que alguna cosa es movia a dins del cotxe. Enmig de la poca llum que hi havia vam decidir agafar un pal i vam treure l'abric de Camden absolutament cobert de cucs blancs que el devoraven. Per sort, abans de perdre el glamur, va servir per a una de les sessions de fotos més delirants dels Sopa.

A L'ALTRE COSTAT de la porta hi ha un grup de fotògrafs amb el candidat a l'alcaldia a punt. Jo ja no sé què fer per inventar una nova excusa. Una noia preciosa no para d'entrar al camerino per demanar-nos que sortim a fer-nos la foto. M'omplo la cara d'escuma d'afaitar per tercera vegada. El públic que omple el Born crida impacient. La noia torna a entrar implorant, sembla que s'hi juga la feina. No podem arribar a l'escenari sense topar amb les càmeres. En Joan treu el cap per la porta i ens diu que ens posem darrere seu abans d'engegar a córrer amb la guitarra apuntant endavant. El candidat, que ens espera amb la gavardina posada i la mà estesa, es veu sorprès per una estampida sobtada. El pal de la guitarra s'enganxa a la seva gavardina i el fa girar sobre si mateix. Mentrestant, nosaltres arribem a l'escenari sans i estalvis. A la tercera cançó veig el candidat al davant de l'escenari mentre els fotògrafs fan la seva feina. No sé si la noia va perdre la seva.

EL PRESIDENTE AZNAR visita Catalunya Ràdio. Me n'adono quan arribo a la plaça de Francesc Macià. Un cordó de seguretat m'impedeix arribar-hi. Fins que s'acaba l'entrevista a El matí de Catalunya Ràdio amb Antoni Bassas no hi ha manera de superar el cordó. He d'entrar a fer el meu programa en directe, Al mig del camí . Avui tinc la visita d'uns músics de Manresa que arriben amb els seus didjeridús i les seves rastes. Amb ells sí que ja no hi ha manera d'entrar, sinó que rebem encara més empentes d'uns senyors sense uniforme però amb molta autoritat que no responen a cap de les nostres preguntes. Quan per fi aconseguim entrar amb mitja hora de retard, ens queden vint minuts per exercir la nostra llibertat d'expressió… musical.

PEPE RUBIANES. Altre cop a Catalunya Ràdio, però aquest cop ja sóc a dins, i el que no pot entrar és el meu amic Sánchez, home de promocions amb qui estem treballant el retorn del Sopa per a aquest setembre. Amb ell i amb Jordi Batiste vam organitzar el projecte Els miralls de Dylan . Molt amic també del pare Manel i de Pepe Rubianes, que també és a dins de la ràdio. El motiu de l'excés de seguretat que bloqueja l'amic Sánchez a la porta és la visita a El matí del Bassas del ministre d'Economia, Josep Piqué. Quan marxa, el Pepe l'acomiada des de la porta que dóna a la Diagonal cridant: " ¡Talibán del capital! ¡Talibán del dinero!"

¡CERDOS! ¡Son ustedes unos guarros! Tornem de Madrid amb la furgo i sentim els crits des del mòbil del road manager . Ell no sap què contestar mentre ens mira a en Joan i a mi. La nit abans hem estat dormint en una d'aquelles pensions que no tenen làmpara a l'habitació, sinó únicament una bombeta pelada penjant del sostre. El Ninyín, després de canviar els mobles de lloc, s'enfila i cobreix la bombeta amb uns calçotets blancs. L'aviso que es cremaran. Des del llit em diu que no pot llegir amb aquella llum als ulls. Al cap d'una estona veig com a la base de la bombeta comença a aparèixer una taca als calçotets, d'un color marró que es va enfosquint molt a poc a poc, fins que em quedo adormit. L'endemà sortim corrent de l'habitació i ens oblidem els calçotets allà penjats. Ara som a la furgo cridant: " ¡Que no estan cagados, que estan quemados!" Però no hi ha res a fer, no els convencem. Una imatge cagada pesa més que mil paraules carregades de raó.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT