Publicitat
Publicitat

HISTÒRIA

La crònica negra també construeix la identitat d'un país i la història criminal catalana està farcida d'absurdes casualitats

Sang i fetge català

La història dels Països Catalans també la defineixen els seus crims. És una història criminal farcida no només de maldat sinó també d'absurditat i, fins i tot, d'humor negre. Imagineu un home de la Cerdanya que es dedica als atracaments a la manera dels bandolers. Un assaltant de camins a punta d'escopeta que després d'embrancar-se a trets amb la Guàrdia Civil fuig a través dels Pirineus a cavall d'un tractor robat. Que un cop a França aconsegueix escapolir-se de la persecució de la Gendarmeria, que el segueix fins i tot en helicòpter. Capaç d'arribar fins a Itàlia i deixar en evidència els Carabinieri, que l'han detingut però se'ls ha escapat quan el duien emmanillat.

Aquest home mateix desfà el camí que ha fet fugint i torna a la seva terra per quedar-se amagat durant un any en refugis que ell mateix es construeix. Finalment, quan és detingut, sorprèn tothom sol·licitant que si l'han de tancar, mirin de fer-ho en una presó on hi hagi... vaques. Doncs resulta que el protagonista d'aquesta història existeix, és diu Martí Cots Saleta, també conegut com el Rambo de la Cerdanya i és un dels personatges que farceixen la recent història criminal del país.

De ben segur que si Catalunya tingués una indústria cinematogràfica com la de Hollywood aquesta història ja hauria estat el tema d'una superproducció, però la realitat criminal catalana encara no ha fet el salt a la ficció, ni filmada ni escrita. I no és per falta de material. La publicació del llibre de Sebastià Bennasar, 501 crims que has de conèixer abans de morir , un inventari dels crims més importants, sonats o absurds perpetrats als Països Catalans, n'és un bon exemple. Com afirma Paco Camarasa, comissari de la Setmana Negra de Barcelona, l'historial delictiu català "dóna per a molt i encara no ha estat explotat a la manera com, per exemple, ho va fer Truman Capote amb A sang freda" . En part perquè "els grans periodistes que han escrit sobre aquest tema ho han fet en castellà", comenta. Però, llengües de banda, la realitat és que des dels magnicidis que van condicionar les intrigues polítiques de l'alta Edat Mitjana fins als crims d'avui, la crònica negra dels països catalans està poblada d'episodis delictius que completen una historiografia no exempta d'absurdes casualitats.

Per exemple, la farmacèutica d'Olot, Maria Àngels Feliu, ja va tenir un avantpassat amb el dubtós honor de ser segrestat pel bandoler català més conegut, en Serrallonga. O el cas d'Emilia Aldomà, única víctima de Terra Lliure, que va venir a Catalunya fugint del terrorisme del País Basc i morí accidentalment en un atemptat de la banda armada catalana. Són exemples que la història del crim als Països Catalans pot estar revestida de certa irònica fatalitat.

Material per a un CSI català

Una història en què també podem trobar episodis amb un argument digne d'una sèrie d'investigació criminal. Un exemple és el cas que explica el forense i director de l'institut de medicina legal de Girona, Narcís Bardalet, que va tenir lloc a Cervera el 1999 quan Serafín Cervilla Valle va matar la seva parella, Marina Ruiz, a cops, amb una barra metàl·lica. L'assassí va abandonar el cos a la via del tren amb l'esperança que un comboi el deixés irreconeixible i després es va passejar per ràdios i televisions reclamant que els Mossos d'Esquadra resolguessin el cas. Però quan es va descobrir el cadàver de la Marina, la marca d'una mossegada que tenia al pit esquerre, va conduir directament a detenir la seva exparella. La dentadura de l'home encaixava perfectament amb la ferida. No obstant, i malgrat la truculència d'episodis com el de Cervera, "el temperament del català és el d'un home de pau i família", afirma Bardalet, i cita el cas de la ciutat de Santo Domingo, una metròpoli de dos milions d'habitants on es produeixen tres homicidis al dia. "En canvi, a Catalunya -comenta- n'hi pot haver entre 50 i 60 a l'any". Potser és per aquest tarannà pacífic que la nostra cultura no ha introduït els criminals dins de l'imaginari col·lectiu, com sí que ha fet la nord-americana amb figures com Al Capone i la novel·la American Psycho de Bret Easton Ellis.

Però si la crònica negra del país és interessant, no ho és només per la morbositat de crear figures mítiques i autèntics homes del sac, sinó perquè a través seu es revelen les característiques de la societat catalana en diferents èpoques i contextos i, per tant, "forma part de la història social del país i també de la seva identitat", defensa Sebastià Bennasar. Una crònica negra nodrida de bon material narratiu que, com afirma l'escriptor, demostra, en definitiva, que som "un país normal".

Més continguts de