Publicitat
Publicitat

ENTREVISTA

Tito Español i Pilar Puig: “A Gàmbia vam posar una paradeta de dolços a canvi d’un somriure”

La Pilar i el Tito demostren que es pot viatjar d’una manera més solidària, amb la motxilla a l’esquena i generant el que ells anomenen “moments de felicitat”. Volen visitar tots els països del món. Si en trepitgen 4 per any, als 73 anys ja els hauran visitat tots

Són parella, companys de viatge i socis de diversos projectes. L’últim és Mou, una ONG per generar el que ells anomenen “moments de felicitat” arreu del món. Utilitzen el 100% dels donatius per proporcionar menjar, material escolar o medicaments a la persona que ho necessiti i comparteixen la història amb la persona que ha fet el donatiu. Amb la trentena acabada d’estrenar, la Pilar i el Tito han aparcat les seves feines per dedicar-se de ple al seu projecte, que els durà durant un any a Sud-amèrica buscant persones a qui puguin ajudar amb els 1.600 euros que han recollit gràcies a una campanya de crowdfunding.

Com va néixer Mou?

T.E : Viatjant, sobretot, a països del Tercer Món, ens vam adonar de la injustícia que era anar a restaurants i hotels i gastar-te molts diners en atraccions turístiques mentre la gent d’allà no pot gaudir-ne. I ens afectava de tal manera que dèiem que havíem de fer alguna cosa, però no vam fer res fins que vam arribar a Romania, on vam recuperar la idea de compartir la felicitat que genera el viatge amb la gent més necessitada. Nosaltres, evidentment, no podem solucionar problemes com la fam al món i la falta d’aigua potable, però, dins de les nostres possibilitats, vam pensar que podríem resoldre petites necessitats.

P.P. : Es tracta de donar una treva a persones que estan passant una situació complicada, com un parèntesi. Microajudes per donar un moment de felicitat.

Ja heu generat 14 “paquets de felicitat”. Com respon la gent?

P.P. : Molt i molt bé, excepte a Islàndia. És un país ric i la mentalitat és molt diferent.

T.E. : Ens van dir que no accepten ajudes de particulars, ja en reben de l’estat. Tot i que no parlem d’ajuda, sinó de moments de felicitat.

Per què?

P.P. : Perquè és culpa del sistema que hi hagi aquestes desigualtats socials tan grans i nosaltres, que vivim al Primer Món, som també actors. És una mica pervers dir que estem ajudant.

T.E. : I és mentida, no estem ajudant perquè al final tots rebem el moment de felicitat d’una manera o altra. El donant també, i connecta amb una altra persona del món.

En el fons és un acte egoista.

P.P. : Totalment. És que va començar així: perquè nosaltres ens sentíem malament. I ara ens sentim una mica millor.

Poseu un exemple del que són aquests moments de felicitat.

P.P.: A Romania vam contactar amb una mare amb tres fills que demanava diners al carrer i vam anar junts al supermercat a fer la compra. Al Senegal vam conèixer un professor d’escola que ens va parlar d’una família amb quatre fills amb problemes econòmics als quals vam proporcionar el material escolar per a tot un any.

T.E. : I a l’Uruguai vam comprar samarretes i pilotes de futbol per a un equip infantil de futbol. No és tant comprar coses com estar una estona amb ells i compartir un moment de felicitat. A Gàmbia vam posar una paradeta de pastissos que es podien adquirir a canvi d’un somriure per a l’Helena, la persona que havia fet la donació.

P.P. : És tractar-los com a persones i prestar-los atenció. Molts s’emocionaven més pel gest en si. Tornaven a confiar en l’ésser humà.

Es pot titllar de paternalista.

P.P. : La gent pot dir que no, com va passar a Islàndia.

Sempre és ajuda material?

P.P. : Els hem proporcionat roba, material escolar, menjar, ajuda per al transport, medicaments... Però mai donem diners. Sempre ho convertim en alguna cosa que després puguem explicar a la persona que ha fet la donació.

Quina és la diferència amb una ONG convencional?

T.E. : Quan poses diners en una gran ONG, tot és molt fred, l’estructura és molt gran i no saps on van els diners, i això no ens acabava d’agradar. Com que el nostre era un projecte petit, vam decidir que els diners que ens donés cada persona els invertiríem en un cas de felicitat i faríem un vídeo i unes fotos d’aquell cas per retornar al donant tota la informació. Fem feliç la persona que fa l’aportació i la que la rep.

Es pot viatjar d’una altra manera?

T.E. : El problema no és el turisme en si, sinó com està organitzat el sistema. Podem anar a un lloc amb una realitat molt dura i a la vegada no adonar-nos d’aquesta realitat.

P.P. : No és fàcil acostar-te a les persones, hi ha casos difícils, que et toquen, i intentes connectar amb un món que no és el teu.

T.E. : Ens agradaria que la comunitat viatgera volgués fer alguna cosa semblant. Però abans hem de crear consciència, i això és complicat. L’objectiu és que la gent se subscrigui al nostre YouTube i Facebook i vegi aquesta nova manera de viatjar.

També podríeu fer el mateix aquí.

P.P. : Sí. No cal anar a l’altra banda del món per ajudar la gent, però en el nostre cas tot va sorgir viatjant i allà vam sentir el gran contrast. Potser és un error no sentir-ho aquí quan anem al restaurant del costat i veiem algú a la porta demanant, però potser és que per al que passa aquí ja estem immunitzats.

Més continguts de