Publicitat
Publicitat

Reportatge CINEMA DE RESISTÈNCIA

Sales històriques de cine que sobreviuen a Catalunya entre descàrregues i multisales

The End nostàlgic

Les sessions de diumenge a la tarda als cinemes dels pobles es resisteixen a morir. En una època de descàrregues digitals, negociacions per la llei Sinde i la revolució del 3D, l'olor del cinema d'abans agrada encara a un públic cada cop més minoritari. Els responsables són, majoritàriament, entitats i associacions -però també petits empresaris- que es neguen a deixar morir el cinema més tradicional en l'època de les multisales i el màrqueting més comercial. A Catalunya hi ha 180 cinemes que compten amb 789 pantalles i un aforament que supera les 177.000 persones. I entremig, una sèrie de sales històriques que lluiten contra tot i es reivindiquen perquè el The End no arribi mai.

1.
Ribes de Freser (Ripollès) Cinema Catalunya
Ribes de Freser i el cinema mantenen una relació estreta de fa més de 100 anys, un vincle molt més sentimental, però, que no pas comercial. El setè art en aquesta població del Ripollès de poc més de 2.000 habitants no és rendible com a negoci i només l'afició i l'empenta dels Amics del Cinema de la Vall de Ribes ajuda a mantenir obert el cinema Catalunya, una sala centenària que aconsegueix aixecar el teló cada cap de setmana amb dues sessions, i amb programació estable els ponts llargs i les vacances d'estiu i Nadal.

P arlar de cinema a Ribes és parlar d'Eugeni Casals. Ell va començar a treballar al cinema Catalunya amb només 13 anys fent d'ajudant d'operador d'una sala que llavors pertanyia als seus tiets. A partir del 1970 va fer-se càrrec del negoci i ja fins a la seva jubilació. El cinema sempre ha estat una passió per a l'Eugeni. Ha dedicat "tota la vida" i molts recursos a cuidar fins a l'últim detall del cinema, i encara avui s'ocupa de les projeccions analògiques, tot i que està fent cursos a gent del poble perquè algun dia puguin agafar-li el relleu.

Durant 35 anys va realitzar un gran esforç per modernitzar la sala i va engegar cinc reformes que van permetre, entre altres coses, ampliar la pantalla, espaiar els seients, instal·lar Dolby Surround i tenir un projector digital d'última generació. "La gent em preguntava si m'havia tornat boig" amb tantes millores, recorda l'Eugeni, que té paraules d'agraïment també per a "la gent forastera", els que tenen a Ribes la seva segona residència, i que també s'han bolcat per garantir la continuïtat del cinema Catalunya.

Després de la jubilació de l'Eugeni, el cinema va tancar les portes durant uns mesos. Finalment va tornar a obrir gràcies a l'acord entre l'Ajuntament, que assumeix el lloguer de la sala, i els Amics del Cinema de la Vall de Ribes, que s'encarreguen de la gestió i la programació. Aquesta entitat ha estat fonamental per al renaixement del cinema, i les quotes dels seus 300 socis, bàsiques per a la viabilitat de la sala. "Fins i tot va anar bé que ens tanquessin la sala, perquè la gent va reaccionar", admet Roger Peñarroya, secretari de l'entitat. Un cap de setmana qualsevol van al cinema Catalunya entre 20 i 50 espectadors. A la comarca del Ripollès hi ha dues sales més, el Comtal de Ripoll i el Casal Camprodoní. / Narcís Presas

2.
Flix (Ribera d'Ebre) Cinema de la Unió Social
Les últimes cues que es recorden al cinema de la Unió Social de Flix es remunten a l'estrena de la pel·lícula Titanic , l'any 1997. L'oscaritzada cinta de James Cameron va omplir la sala en diverses sessions. Mesos després, en la reestrena per la Festa Major del mes d'agost, Titanic va tornar a rememorar velles tardes de glòria d'aquesta sala històrica, gairebé centenària. Va ser l'últim "a tota màquina" d'aquest cinema, que des de llavors ha continuat el seu lent enfonsament. De fet, Titanic va ser un miratge. Els sistemes de reproducció domèstics, la pirateria i l'evolució demogràfica a la baixa de Flix ja havien obert les primeres vies d'aigua uns anys abans.

El cinema de la Unió Social de Flix compta amb 450 butaques que donen servei a un municipi de poc més de 4.000 habitants. Actualment es projecta una sessió setmanal, els diumenges, amb una mitjana d'espectadors que rarament supera la trentena. L'entitat propietària, la Unió Social, argumenta que ho fa "per tradició, prestigi, i per vocació de servei al poble i especialment al públic fidel que encara tenim". Ho diu Joan Martínez, membre de la junta de l'entitat que s'encarrega del cinema. Els números, evidentment, no surten. Projectar una pel·lícula costa uns 450 euros i la recaptació mitjana setmanal és de 150. Això suposa unes pèrdues anuals superiors als 10.000 euros, que són absorbides pel pressupost de l'entitat. Es podria dir que els 600 socis de la Unió Social paguen el cinema, però no hi van.

Per entendre per què les projeccions continuen endavant tot i aquest dèficit, cal donar un cop d'ull a la història del cinema a Flix. Segons l'historiador local Francisco Ramón Visa, "les primeres projeccions daten d'abans dels anys 20 en un cinema impulsat per la família Suñé, els Balaques, que s'havien enriquit gràcies al comerç fluvial amb llaüts". Les dades d'aquest estudiós revelen que el 1926 comencen les sessions regulars de cinema a la Unió Social. Aquesta entitat és una escissió de la polititzada Agrupación Obrera, una entitat de tendències anarquistes en un poble molt industrialitzat. La Unió Social, en canvi, té un caire més lúdic i per això rep el suport de la Societat Electroquímica de Flix.

El suport econòmic, el dinamisme industrial de Flix i la popularitat del cinema donen continuïtat a la sala de la Unió Social després del parèntesi de la Guerra Civil. Els anys 50 són l'època daurada. A partir dels anys 60, l'arribada de la televisió provoca una lenta davallada. L'any 1981 la sala de la Unió Social es crema per la guspira d'un focus sobre una cortina durant una funció de teatre. No hi ha víctimes, però la sala queda totalment destruïda. La tirada del cinema com a mitjà és encara molt forta: malgrat la irrupció del vídeo domèstic, anar al cinema té prestigi. La sala és un emblema per al municipi i per a l'entitat. La reconstrucció és molt cara, però s'assumeix. En poc menys de dos anys, els projectors tornen a funcionar. Després de l'incendi, el gran obstacle que s'ha de superar els anys 80 és la política de lots de les grans distribuïdores, que no estava pensada per a cinemes de cap de setmana. "Per tenir els grans títols, t'havies d'empassar 1.400 pel·lícules a l'any, moltes amb molt poca sortida comercial", explica German Aresté, responsable de la sala els anys 80.

Dels anys 90 a l'actualitat, el cinema de la Unió Social de Flix ha experimentat una davallada, en part a causa de la decadència demogràfica i econòmica del municipi, amb l'èxode juvenil com a principal preocupació de futur. Joan Martínez, responsable actual de la sala, sentencia: "Al poble hi ha poca gent jove, però encara menys que vinguin al cinema. L'aguantem pels pocs clients que tenim, però són tots grans. El futur del cinema a Flix pinta molt negre". / Dani Revenga

3.
El Pont de Suert (Alta Ribagorça) Cine Ribagorçana

La història del Cine Ribagorçana del Pont de Suert va començar als anys 50, quan la parròquia municipal el va construir, però pocs anys més tard i per raons de falta de liquiditat econòmica la parròquia va vendre el cinema a l'empresa Enher, que el va explotar fins al 1983, any en què va tancar-lo per dèficit. Deu anys més tard, el 1993, el va reobrir, però el 2002 dav ant d'una altra crisi severa va demanar ajuda a l'Ajuntament del Pont per no tancar-lo i va aconseguir un acord amb subvenció inclosa: uns 30.000 euros de la conselleria de Cultura per renovar so, projector i butaques. A més, el consistori es va comprometre a assumir el dèficit anual del cinema i Endesa va crear un club de socis que va començar amb 200 socis i que actualment en té 120. Els socis paguen 19 euros trimestrals (el primer membre de la família) i 15 euros la resta de familiars. El cine projecta pel·lícules tots els dijous, divendres i dissabtes de l'any, en sessió nocturna i dintre del Circuit Urgellenc, però amb la particularitat que en fa la gestió el GER. Segons el responsable del GER, Ramon Erta, tot i les aportacions de l'Ajuntament i els socis i que es projecten les últimes estrenes, el cinema del Pont és deficitari perquè no té prou públic, un fenòmen comú a molts cinemes de poble. / Núria Castells

4.
Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre) Cine Avenida
Hi va haver una època en què els veïns de les Móres, amb menys de 4.000 habitants, podien anar fins a cinc sales de cinema diferents: tres, a Móra d'Ebre i dos, a Móra la Nova. Avui, però, ja tan sols en queda un: el cinema Avinguda o com tothom el coneix a Móra d'Ebre: el cine Avenida. Un cinema amb prop de mig segle a les seves espatlles. Els germans Barceló regenten aquesta sala, amb capacitat per a 290 persones, des de fa 35 anys. La mitjana de públic és d'una trentena de persones per sessió. "Són temps molt difícils, estem tocant fons i mantenim oberta la sala malgrat que els beneficis ara per ara són mínims", assegura Josep Maria Barceló. / Maite Ruiz

5.
El Masnou (Maresme) Cinema La Calàndria
El cinema La Calàndria del Masnou es va crear l'any 1901, hereu d'un local més antic anomenat El Circo. "Tenim una sola pantalla, però projectem estrenes conjuntades amb les multisales. Podem estrenar, però tot no", explica el seu responsable, Lluís Gros. El cost de les pel·lícules que s'ha de pagar a les distribuïdores és d'un 60% de la recaptació, però n'hi ha que es paguen a cost fix. "Algunes et van bé i d'altres no", explica Gros. També, es comparteixen esforços agrupant-se amb altres cinemes independents. Pel que fa als hàbits de la gent, el responsable de La Calàndria explica que "són molt selectius, quan la pel·lícula és bona interessa i quan no, no". Afegeix que "els cinemes patim la crisi des de fa uns quants anys, la pirateria i una davallada de públic a tota Europa". La Calàndria també fa una sessió de cinema estudi els dijous, projectant pel·lícules de distribuïdores independents i contingut cultural. A més de públic del Masnou, n'absorbeix dels municipis veïns. / Albert Calls

6.
La Garriga (Vallès Oriental) Cinema Alhambra
En el context actual on cada cop és més habitual veure com desapareixen les grans sales de cinema de principis del segle XX i neixen els multicines arreu del territori, l'Alhambra continua en peu protagonitzant una lluita titànica dia a dia per programar sessions contínues de dijous a divendres amb una programació alternativa, infantil i comercial, tot combinat amb un tracte personal i proper. El cinema Alhambra de la Garriga construït el 1913 presenta una façana d'estil modernista. El seu interior desprèn nostàlgia per tot arreu amb un passadís emmoquetat amb l'estil dels 60, una taquilla amb forat rodó on es venen les entrades típiques dels cinemes d'abans i una olor característica que evidencia la llarga història d'aquest cinema. La sala és d'aquelles que causen impressió per la seva gran capacitat, amb un pati de 240 butaques i una decoració renaixentista.

L'empresari que dirigeix el cinema des de fa més de 30 anys, Josep M. Miró, recorda que "les coses han canviat molt" i actualment portar un cinema de poble és més "una vocació i una afició" que no pas una professió. El director del cinema, amb una veu mig trencada, manté que "és molt difícil que un cinema com aquest perduri" i assegura que tot i que el seu fill sempre l'ha ajudat a gestionar el cinema i escollir les pel·lícules no sap si hi haurà un relleu generacional al capdavant del cinema perquè "es necessita molta paciència i afició". "De moment estaré aquí fins que el cos m'aguanti, però la rendibilitat del negoci és mínima". La mitjana d'ocupació avui és d'entre 1500 i 2000 espectadors mensuals. / Oriol Mondéjar

7.
Sant Feliu i el Prat (B. Llobregat) CineBaix i Capri
Sant Feliu de Llobregat és, juntament amb El Prat, una de les ciutats de l'àrea metropolitana que encara manté el cinema de poble més o menys tradicional. L'any 2003 el propietari del cinema Guinart de Sant Feliu de Llobregat va tancar portes. El moviment ciutadà que es va crear en contra va aconseguir que el 2005 l'Ajuntament comprés el local per 1,2 milions d'euros. Des de llavors una associació s'encarrega de gestionar-lo. "De les sis sales de què disposem, en dues projectem les estrenes i en les altres juguem amb cinema d'autor o Europeu", explica Xavi Bachs, membre de la junta de CineBaix. Ramon Joan i Manuela Perni consideren que anar al CineBaix "és més còmode i a més col·laborem amb el poble", el mateix argument que esgrimeixen un grup de cinc amigues jubilades; Rosa Franco elogia l'esforç de l'entitat: "sempre que puc vinc aquí", afirma, mentre que a Oliver Guillen i Nieves Medina els agrada aquest cinema perquè de petits sempre hi anaven, i perquè "és més familiar i no hi ha tantes aglomeracions". Cada setmana fan una seixantena de sessions amb una mitjana setmanal de 765 persones.

Mentrestant, el Capri del Prat, inaugurat el Nadal del 1967 i gestionat per la família Marimón, compta amb una única sala amb 894 localitats i fa entre 6 i 8 projeccions a la setmana. "Ens deixa el mínim per anar tirant però com que ens agrada el cinema de moment a final d'any el balanç segueix sent positiu i continuem", explica Mercè Marimón, la filla del fundador. No s'han plantejat tancar "perquè per a la família seria un cop molt dur, preferim viure el present i no pensar en el futur". El secret per mantenir la fidelitat del públic és aplicar preus competitius, entre 4,5 i 5 euros. / Josep Ferrer

8.
Maldà (Urgell) Circuit Intercomarcal
A les Terres de Ponent el cinema als pobles sobreviu en gran mesura, i mai més ben dit, per amor a l'art, al setè art en concret. Abonaments a preus reduïts, treballadors que no cobren i entrades a meitat de preu són exemples de les fórmules que han trobat per continuar exhibint aquests petits cinemes lleidatans. El Circuit Intercomarcal, una agrupació formada per sis cinemes de municipis molt petits que es van unir amb la finalitat de compartir despeses, és una clara mostra d'això. Aquest circuit està format pels cinemes dels pobles d'Artesa de Lleida, Castelldans, Barbens, Tornabous, Sant Martí de Maldà i Maldà. Entre tots ben just arriben als 5.000 habitants. "Som cinemes de caire familiar que ens vam unir sobretot per compartir despeses, ja que exhibim pel·lícules sense ànim de lucre i, sense acords com aquest nostre, ens seria molt difícil continuar", explica Simó Flotats, gerent del circuit i propietari del cine de Tornabous, un petit cine que encara conserva la decoració dels anys 50 i que porta amb l'ajuda de la seva dona i el seu pare.

Compartir les despeses és doncs la clau per als cines d'aquest circuit. I és que per poder exhibir una pel·lícula diferent cada cap de setmana -només fan un passi els diumenges- han de pagar uns 4.000 euros al mes. Entre els sis compren les quatre pel·lícules i cada cine projecta una pel·lícula diferent cada diumenge. Els pobles que estan més a prop, com Tornabous i Barbens, i Maldà i Sant Martí de Maldà, projecten la mateixa pel·lícula. "Funcionem com als anys 50: quan acaba la pel·lícula aquí la portem corrents cap a Barbens", explica Flotats. Iniciatives com aquesta permeten que a Ponent hi hagi paradoxes com que una capital de comarca com Balaguer, amb més de 16.000 habitants, no tingui sala de cine, i en canvi un municipi com Maldà, amb uns 260 veïns, sí. "Fem un servei social que s'ha d'intentar mantenir", explica Flotats. / Dàmaris Torrado

9.
Navàs (Bages) Antic cine Espanyol
Fa uns dies que l'edifici de l'antic cine Espanyol de Navàs està envoltat de tanques que n'anuncien l'enderroc imminent. L'Ajuntament ho va decidir fa uns mesos al·legant motius de seguretat a causa del mal manteniment del local. L'edifici es va construir el 1923 i va funcionar com a cinema durant més de 40 anys, fins a mitjan 1980, i encara després va ser sala de ball. L'historiador local Josep M. Badia explica que "en aquelles parets es van fer centenars de pel·lícules, però també balls, concerts, els primers mítings de la democràcia. La majoriaae gent del poble hi té records". Els signes del temps, tot i la mobilització popular i la campanya que es va fer els darrers mesos per part de nombroses entitats i col·lectius locals, s'enduran, també a Navàs, els somriures i les llàgrimes de l'antic cinema del poble. / Joan Piqué .

Més continguts de